Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 29 de maig de 2013
L’Evangeli d’avui ens parla de Jesús que, tot pujant amb els deixebles cap a Jerusalem, anuncia la seva passió, mort i resurrecció. És el camí de la fe. Els deixebles pensaven en un altre projecte, pensaven fer només la meitat del camí, creien que era millor aturar-se. El papa Francesc diu que “discutien entre ells com calia organitzar l’Església, com calia organitzar la salvació”.
Així doncs, Joan i Jaume li demanen seure, en la seva glòria, un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra, suscitant una discussió entre la resta sobre qui és el més important en l’Església. “La temptació dels deixebles és la mateixa de Jesús al desert, quan el diable se li presenta per proposar-li un altre camí”. “Fes-ho tot ben ràpid, fes un miracle, alguna cosa que tothom vegi. Anem al temple i llança-t’hi des de dalt sense paracaigudes, així tothom veurà el miracle i la redempció es resoldrà”. És la mateixa temptació de Pere, quan en un primer moment no accepta la passió de Jesús. “És la temptació d’un cristianisme sense creu, un cristianisme a mig camí”. També hi ha una altra temptació, “un cristianisme amb la Creu, sense Jesús”, un aspecte del cristianisme que el papa abordarà una altra vegada, ha afirmat. Però “la temptació del cristianisme sense Creu”, de ser “cristians a mig camí, una Església a mig camí” – que no vol arribar on el Pare vol, “és la temptació del triomfalisme. Nosaltres volem el triomf ara mateix, sense anar a la Creu, un triomf mundà, un triomf raonable”.
“El triomfalisme en l’Església, atura l’Església. El triomfalisme en els cristians, atura els cristians. És una Església triomfalista, és una Església a mig camí, una Església així de feliç , ben endreçada –ben endreçada! – amb tots els despatxos, tot al seu lloc, tot maco, oi? Eficient. Però una Església que renega els màrtirs, perquè no sap que els màrtirs són necessaris a l’Església per al camí de la Creu. Una Església que pensa només en els triomfs, en els èxits, que no sap la regla de Jesús: la regla del triomf a través del fracàs, del fracàs humà, del fracàs de la Creu. I aquesta és una temptació que tots nosaltres tenim”.
“Recordo una vegada... Era en un moment fosc de la meva vida espiritual, i demanava una gràcia al Senyor. Després vaig anar a predicar exercicis a unes monges, i l’últim dia es confessen. Va venir a confessar-se una monja gran, tenia més de 80 anys, però amb els ulls clars, molt lluminosos: era una dona de Déu. Al final vaig veure de debò que era una gran dona de Déu, i li vaig dir: ‘Germana, com a penitència, resi per mi, perquè necessito una gràcia, eh? Si vostè la demana al Senyor, segur que me la dóna’. Ella es va parar un moment, com si resés, i em va dir això: ‘Segur que el Senyor li donarà la gràcia, però no s’equivoqui: a la seva manera divina’. Em va confortar molt. Sentir que el Senyor sempre ens dóna el que li demanem, però a la seva divina manera. I la manera divina és això al final. La manera divina implica la Creu, no per masoquisme: no, no! Per amor. Per amor fins al final”.
“Demanem al Senyor la gràcia que no siguem una Església a mig camí, una Església triomfalista, de grans èxits, sinó una Església humil, que camina amb decisió, com Jesús. Endavant, endavant, endavant. Un cor obert a la voluntat del Pare, com Jesús. Demanem aquesta gràcia”.
Traducció: Marta Nin
