Per a fer créixer el Regne de Déu, cal tenir el coratge d’escollir plantar el gra de mostassa i de barrejar el llevat amb la farina. Sovint, en canvi, s’escull una «pastoral conservadora». És un passatge clau de l’homilia del Papa Francesc aquest matí a la missa a Casa Santa Marta. Prenent com a punt de partida l’Evangeli d’avui (Lluc 13,18-21), en el qual Jesús compara el Regne de de Déu amb el gra de mostassa i amb el llevat, el Papa destaca que tots dos elements són força petits però malgrat això «tenen una gran potència» que fa créixer. En el Regne de Déu la potència ve de dins.
També Sant Pau a la Carta al Romans, proposta feta a partir de la Primera Lectura, posa de manifest les tensions de la vida: patiments que malgrat tot «no són comparables a la glòria que ens espera». Es tracta doncs «d’una tensió entre patiment i glòria». Em aquestes tensions hi ha «una ardent expectativa» versus una «revelació enorme del Regne de Déu». Una expectativa no tant sols nostra – subratlla Francesc – sinó també de la creació, sotmesa a la caducitat «com nosaltres» i «allargada cap a la revelació dels fills de Déu», la de l’Esperit Sant.
«És precisament l’esperança que ens porta cap a la plenitud, l’esperança de sortir de la sensació d’empresonament, de la limitació, de l’esclavitud, de la corrupció fins a arribar a la glòria: un camí d’esperança. L’esperança és un do de l’Esperit. I és aquest Esperit Sant que és dins nostre i porta fins una cosa grandiosa, un alliberament, una gran glòria. Per això Jesús diu: «Dins la llavor de mostassa, dins d’aquell gra tant petitó, hi ha una força que desencadena un creixement inimaginable».
«Dins nostre i al llarg de la creació» - confirma el Papa - «hi ha una força que desencadena: hi ha l’Esperit Sant», que «ens dona l’esperança». Francesc explica concretament el què vol dir viure en l’esperança: deixar que «aquestes forces de l’Esperit» «ens ajudin a créixer» cap a la plenitud que ens espera a la glòria. De la mateixa manera que el llevat ha de ser barrejat amb el gra de mostassa sembrat, per què d’altra manera tota aquella força interior romandria allí, per això el Regne de Déu que «creix des de dins i no ho fa per proselitisme», el Papa adverteix:
«Creix des de dins, amb la força de l’Esperit Sant. L’Església sempre ha tingut coratge per prendre i per sembrar», prendre i barrejar, però també ha tingut por de fer-ho. Sovint nosaltres veiem que es prefereix una pastoral de conservació i no de deixar que el Regne creixi. D’aquesta manera restem com som, petits, immòbils, mantenint-nos segurs... El Regne així no creix. Per a què el Regne creixi cal coratge: de sembrar el gra i de barrejar el llevat».
És cert que si es sembra la llavor, el gra es perd, i si es barreja el llevat, «m’embruto les mans» - comenta el Papa – per què «sempre hi ha una pèrdua al sembrar el Regne de Déu»:
«Ai aquells que prediquen el Regne de Déu amb la il·lusió de no embrutar-se les mans. Són vigilants de museu: prefereixen les coses maques abans que sembrar per a fer desencadenar la força, de barrejar per a que la força faci créixer. Aquest és el missatge de Jesús i de Pau: la tensió que va des de l’esclavitud del pecat fins la plenitud de la glòria. L’esperança és la que va endavant, l’esperança no decep: per què l’esperança és massa petita, l’esperança és tant petita com el gra i com el llevat».
L’esperança «és la virtut més humil», «la que serveix», però on hi ha l’esperança, hi ha l’Esperit Sant, que porta endavant el Regne de Déu. El Papa, com acostuma a fer, conclou convidant els fidels a fer-se algunes preguntes: avui, a demanar-se si creiem que a l’esperança hi ha l’Esperit Sant amb el qual s’hi pot parlar.
Traducció per Mònica Mor
