Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 23 de maig de 2013
L’homilia del papa Francesc ha girat al voltant del concepte de la sal en la vida del cristià. La sal que ens ha donat Jesús és la sal de la fe, de la l’esperança i de la caritat, però hem d’anar en compte que aquesta sal “no es torni insípida, que no perdi la seva força”.
“La sal té sentit quan es fa servir per donar gust a les coses. La sal conservada en una botelleta, a la llarga perd força amb la humitat, i deixa de ser útil. La sal que nosaltres hem rebut és per donar-la, per donar gust, per oferir-la. Hem de demanar al Senyor que no ens tornem cristians de sal insípida, de sal tancada en la botelleta”.
“La sal té, a més a més, una altra particularitat. Quan es fa servir correctament, no se’n sent el gust, no se sent el sabor de la sal... No se sent! Se sent el gust de cada àpat; la sal ajuda que el gust de l’àpat sigui més bo, més saborós. Aquesta és l’originalitat cristiana!”. “Quan anunciem la fe, amb aquesta sal”, els qui “reben l’anunci, el reben segons la pròpia peculiaritat, com passa amb els àpats”. “Cadascú rep la sal amb la seva peculiaritat, i fa que tot sigui més bo”.
“L’originialitat cristiana no és una uniformitat! Agafa cadascú com és, amb la seva personalitat, amb les seves característiques, amb la seva cultura, i li deixa tot això, perquè és una riquesa. Però li dóna una cosa més: li dóna el sabor! Aquesta originalitat cristiana és tan maca...!”.
“Quan volem crear uniformitat –que tots siguin salats de la mateixa manera-, passa com quan la dona posa massa sal al menjar, i se sent només el gust de la sal, i no el gust d’aquell àpat saborós. L’originalitat cristiana és precisament aquesta: cadascú és com és, amb els dons que el Senyor li ha donat”.
Aquesta “és la sal que hem de donar”. Una sal “no per conservar, sinó per donar”. I això “significa una mica de transcendència”: “sortir amb el missatge, sortir amb aquesta riquesa que tenim de la sal i donar-la als altres. Hi ha, doncs, dues “sortides” per tal que aquesta sal no es faci malbé. En primer lloc, donar la sal “al servei dels àpats, al servei dels altres, al servei de les persones”. En segon lloc, la “transcendència cap a l’autor de la sal, el creador”. La sal “no es conserva només donant-la en la predicació” sinó que “necessita també la transcendència, la pregària, l’adoració”.
“I d’aquesta manera la sal es conserva, no perd el seu sabor. Amb l’adoració del Senyor, transcendeixo de mi mateix al Senyor, i amb l’anunci evangèlic surto fora de mi mateix per donar el missatge. Però si no fem això – aquestes dues coses, aquestes dues transcendències per donar la sal – la sal es quedarà en la botelleta i nosaltres ens tornarem cristians de museu. Podem ensenyar la sal: aquesta és la meva sal... Mira que maca! Aquesta és la sal que vaig rebre en el Bateig, aquesta la de la Confirmació, aquesta la de la catequesi... Fixeu-vos-hi: cristians de museu! Una sal sense gust, una sal inútil!”.
Traducció: Marta Nin
