Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 22 d’octubre de 2013
A partir de la primera lectura del dia, un fragment de la Carta de sant Pau als Romans, el papa ha afirmat que per entrar en el misteri de Déu no n’hi ha prou només amb la inteŀligència, sinó que cal “contemplació, proximitat i abundància”.
L’Església, “quan ens vol dir alguna cosa” sobre el misteri de Déu, “només fa servir una paraula: meravellosament”. És “un misteri meravellós”.
“Contemplar el misteri, això que ens diu Pau aquí, sobre la nostra salvació, sobre la nostra redempció, només s’entén de genolls, en la contemplació. No només amb la inteŀligència. Quan la inteŀligència vol explicar un misteri, sempre –sempre!- es torna boja! I en la història de l’Església ha estat així. La contemplació: inteŀligència, cor, genolls, pregària... tot alhora, entrar en el misteri. Aquesta és la primera paraula que potser ens ajudarà”.
La segona paraula és “proximitat”. “Un home va cometre el pecat, un home ens va salvar”. “És el Déu proper! Proper a nosaltres, a la nostra història”. Des del primer moment, “quan va escollir el nostre pare Abraham, ha caminat amb el seu poble”. I això ho veiem també amb Jesús que va fer “una feina d’artesà, d’obrer”.
“A mi, la imatge que em ve al cap és la de l’infermer, de la infermera en un hospital: cura les ferides una a una, amb les seves mans. Déu s’implica, es barreja amb les nostres misèries, s’apropa a les nostres llagues i les cura amb les seves mans, i per tenir mans s’ha fet home. És una feina de Jesús, persona. Un home va cometre el pecat, un home ve a curar-lo. Proximitat. Déu no ens salva només per un decret, una llei; ens salva amb tendresa, ens salva amb carícies, ens salva amb la seva vida, per nosaltres”.
La segona paraula és “proximitat”. “Un home va cometre el pecat, un home ens va salvar”. “És el Déu proper! Proper a nosaltres, a la nostra història”. Des del primer moment, “quan va escollir el nostre pare Abraham, ha caminat amb el seu poble”. I això ho veiem també amb Jesús que va fer “una feina d’artesà, d’obrer”.
“A mi, la imatge que em ve al cap és la de l’infermer, de la infermera en un hospital: cura les ferides una a una, amb les seves mans. Déu s’implica, es barreja amb les nostres misèries, s’apropa a les nostres llagues i les cura amb les seves mans, i per tenir mans s’ha fet home. És una feina de Jesús, persona. Un home va cometre el pecat, un home ve a curar-lo. Proximitat. Déu no ens salva només per un decret, una llei; ens salva amb tendresa, ens salva amb carícies, ens salva amb la seva vida, per nosaltres”.
La tercera paraula és “abundància”. “On abundà el pecat, sobreabundà la gràcia”. “Cadascú de nosaltres sap les seves misèries, les coneix prou bé. I abunden!”. Però “el repte de Déu és vèncer això, curar les llagues” com va fer Jesús. És més, “fer el regal sobreabundant del seu amor, de la seva gràcia”. I d’aquesta manera, “s’entèn aquella preferència de Jesús pels pecadors”.
“En el cor d’aquesta gent, hi abundava el pecat. Però Ell s’hi apropava amb aquella sobreabundància de gràcia i d’amor. La gràcia de Déu sempre guanya, perquè és Ell mateix que es dóna, que s’apropa, que s’atansa, que ens acarona, que ens cura. I per això, tot i que potser a alguns de nosaltres no ens agradi dir-ho, els qui es troben més a prop del cor de Jesús són els pecadors, perquè Ell els va a buscar, els crida a tots: ‘Veniu, veniu!’. I quan li demanen una explicació, diu: ‘Però és que els qui gaudeixen de bona salut no tenen pas necessitat del metge; jo he vingut per curar, per salvar’”.
“Alguns sants diuen que un dels pecats més dolents és la desconfiança: desconfiar de Déu”. Però “com podem desconfiar d’un Déu tan proper, tan bo, que prefereix el nostre cor pecador?”. Aquest misteri, “no és fàcil d’entendre, no s’entén prou bé, amb la inteŀligència”. Només, “potser, ens ajudaran aquestes tres paraules”: contemplació, proximitat i abundància. El nostre Déu “sempre venç amb la sobreabundància de la seva gràcia, amb la seva tendresa”, “amb la seva riquesa di misericòrdia”.
Traducció: Marta Nin
“Alguns sants diuen que un dels pecats més dolents és la desconfiança: desconfiar de Déu”. Però “com podem desconfiar d’un Déu tan proper, tan bo, que prefereix el nostre cor pecador?”. Aquest misteri, “no és fàcil d’entendre, no s’entén prou bé, amb la inteŀligència”. Només, “potser, ens ajudaran aquestes tres paraules”: contemplació, proximitat i abundància. El nostre Déu “sempre venç amb la sobreabundància de la seva gràcia, amb la seva tendresa”, “amb la seva riquesa di misericòrdia”.
Traducció: Marta Nin
Etapa educativa
