La selecció espanyola masculina de futbol ha aconseguit guanyar recentment a Berlín el Campionat europeu de forma brillant. El quart del seu palmarès al llarg de la història. La selecció espanyola femenina de futbol es va proclamar el mes d'agost de l'any passat per primera vegada en la seva història campiona del món en vèncer la final a Austràlia. En tots dos casos, la selecció contrincant va ser l'anglesa. En tots dos casos, es va desplegar sobre la gespa un bon futbol. En tots dos casos, fora del recinte de joc es van perdre els papers. Les instàncies federatives, en el futbol femení, van enfosquir amb la conducta del seu president el triomf esportiu, que es va convertir en un tema secundari. Increïble. La celebració del campionat europeu masculí va ser una suma de despropòsits, d'actuacions de mal gust, de discursos realitzats més per l'alcohol que per les neurones... Molts jugadors van donar més pena que glòria.
S'afirma amb freqüència que no cal barrejar política i esport. Són dues dimensions que gairebé sempre van barrejades. Tractant-se de seleccions nacionals resulta inevitable. El nacionalisme, en aquest cas i de manera majoritària, és el motor d'identificació amb un equip. Els polítics d'alt nivell no es perden una final en llotges de tribuna per beneficiar-se de la irradiació del triomf. En algunes televisions, els locutors posen més entusiasme en els seus comentaris polítics que en els esportius, que ja és dir. Seria interessant analitzar també les expressions religioses que fan servir amb tanta freqüència per parlar de futbol. Els mateixos jocs olímpics, que actualment tenen lloc a París, es nodreixen del mateix nacionalisme aglutinant. Les plantilles dels principals equips de futbol, tant masculins com femenins, són avui altament inclusives, fet que no passa en les seleccions nacionals, que s'aprofiten sense escrúpols del capital humà dels clubs. Darrere de tot això, la dimensió econòmica és fonamental. Es mouen centenars de milions d'euros en aquest negoci.
En aquests dies, ha corregut per les xarxes una comparació entre campionats europeus aconseguits per alguns països i la seva relació amb la taxa d'abandonament escolar. Espanya encapçala el rànquing esportiu amb quatre triomfs, però també té molt alta la seva taxa d'abandonament escolar. No és bo que la pilota substitueixi els llibres. Ben plantejat, hi ha temps per a tot. Amb una educació millor i més integral, es valorarà tant saber estar en el camp de joc com en els actes de celebració. La glòria esportiva és molt fràgil. Depèn de molts factors. Fins i tot del xiulet d'un àrbitre, com ha ocorregut tantes vegades, o d'una interpretació sorprenent d'una imatge del VAR. En el fons, l'esport és part de la vida, que sovint està plena d'imponderables. La línia entre victòria i derrota és molt fina. Per això, en la victòria, humilitat, i en la derrota, esperança.
