Vivim immersos en el caos, la confusió, el col·lapse, el desordre, el desconcert.... Els conflictes bèl·lics enterboleixen el futur i inoculen inseguretat. Es reacciona, sovint, des de la perplexitat. Grates una mica l'esfera emocional de les persones i apareix amb nitidesa l’ira, la indignació, el cansament, el fàstic.. No es tracta només del diagnòstic d'un col·lectiu, sinó que percebem aquests símptomes com a realitats que afecten, d'una manera o altra, la majoria de la gent. Els moments d'alegria apareixen com a fràgils, com un gerro de ceràmica que es pot caure i fer-se miques. Amb massa freqüència, la diversió encobreix l'afany de la fugida. Allò que ha servit fins fa poc ha quedat obsolet. Els instruments, útils en el passat, han perdut vigència. Les receptes fàcils sonen a engany. Les generacions, més que diferències, presenten desconnexions que produeixen incomprensió. Whahab, protagonista de Fisionomía retrobada de Wajdi Nouawad, afirma quan acudeix a l'hospital per visitar la seva mare en els seus últims instants de vida: «Tot s'enfonsa». ¿Què fer en aquest clima tan deteriorat?
El Gènesi, primer llibre de la Bíblia, presenta dues narracions d'un mateix fet: la creació. Segons la primera narració, la font P, «Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada». L' acció creadora és progressiva, es realitza en una setmana, inclòs el descans del setè dia. Gràcies a ella, la terra passa del caos al cosmos. Aquesta paraula grega té dos significats: ordre i bellesa (d'aquí la paraula cosmètics). Davant el caos, cal posar ordre i quan s'aconsegueix la realitat adquireix bellesa. El primer pas que Déu dona per sortir del caos és crear la llum. Segons la segona narració, font J, Déu també «va crear el cel i la terra». Després de modelar l'home, el va posar al jardí de l'Edèn, un lloc meravellós d'una bellesa inigualable, on compartiria la seva vida amb la dona i conversarien amb Déu. Podien complaure els seus desitjos, menjar els fruits de tots els arbres del jardí, menys d'un arbre, que es trobava al centre. En aquest text, el camí es produeix a la inversa: van del cosmos al caos. Sucumbeixen davant la temptació, volen ocupar el centre i traspassar els límits. Són expulsats de l'Edèn. Milton escriurà El paradís perdut. Una altra obra del mateix autor recull el desig del retorn: El paradís recobrat, sobre les temptacions de Jesús al desert.
El caos no té l'última paraula. Pot convertir-se en cosmos: ordre i bellesa. Tot un procés que requereix determinació, coratge, paciència i obertura espiritual. El cosmos, simbolitzat pel jardí de les delícies, exigeix atenció, humilitat, acceptació del límit, respecte a les lleis divines. L'orgull, en qualsevol de les seves formes, desactiva la vigilància i implica la pèrdua de l'ordre i de la bellesa. Sigui quina sigui la situació, tots anhelem «un cel nou i a una terra nova» (Ap 21).
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.