Catalunya està exhausta, però hi ha qui considera que no passa res si anem allargant els terminis i fins i tot si anem a noves eleccions.
L’ensenyament, la sanitat, l’habitatge, el tercer sector, l’acollida i la integració dels immigrants, els transports públics, la situació del món rural... tantíssimes coses. I dos camps tan fonamentals i tan estimats per als que volem que el país continuï viu en les seves arrels: la cultura i la llengua catalanes. ¿Per a quan un programa de potenciació i reforçament cultural que inclogui una presència sòlida de la cultura catalana, juntament amb la cultura espanyola i la cultura universal, per crear un bon pòsit que ens faci a tots més rics i oberts? ¿I per a quan una bona tasca de potenciació de la llengua com a projecte comú més enllà de l’actual patrimonialització independentista i que, mitjançant una bona anàlisi de les mancances i de les possibilitats de creixement, decideixi on i com cal posar recursos?
L’ensenyament, la sanitat, l’habitatge, el tercer sector, l’acollida i la integració dels immigrants, el transport públic, la situació del món rural... La llengua, la cultura... I, sobre aquestes bases, fer que torni a florir la Catalunya rica i creativa que en els darrers anys no ha pogut ser-ho perquè tot quedava ofegat per la infranquejable línia divisòria de la independència, i totes les riqueses col·lectives que el país sempre ha estat capaç de generar quedaven ofegades pel tema que havia esdevingut la mare de tots els temes.
Les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 12 de maig van deixar un panorama que invitava a fer el salt, a superar la divisió en blocs i a mirar de començar una nova etapa. Perquè, comptat tot i debatut, i per moltes giragonses que es vulguin plantejar, l’única majoria possible és la d’un govern progressista de PSC, ERC i Comuns, amb Salvador Illa de president.
I és aquí on es veu molt clar que aquesta és l’hora d’Esquerra Republicana. Esquerra Republicana pot obrir el pas a una nova etapa que superi els blocs, i empènyer cap a una Catalunya més progressista i amb un autogovern més sòlid, o pot portar-nos a unes noves eleccions que certifiquin un cop més l’esterilitat dels dos blocs i el bloqueig infinit entre independentistes i no independentistes, deixant Catalunya i els catalans i catalanes novament penjats i segurament que per molts anys.
La primera opció donaria a ERC la possibilitat de mostrar-se com un partit útil i eficaç per contribuir a tirar endavant el país en aquest moment de paràlisi, mentre que en la segona ERC es mostraria com un partit amb por, que fuig en els moments decisius, i que és incapaç d’abandonar la dependència de Junts. Jo vull creure que per seny, per responsabilitat, i també per visió de futur, al final s’avindran a pactar amb el PSC. Els caldrà, certament, aparcar una mica el seu independentisme, guardar-se per més endavant les exigències massa difícils de pair i dedicar-se de moment a la recuperació col·lectiva. I si a més ens estalviaven el to desdenyós i amenaçador que ara utilitzen, segur que les coses anirien millor i tots podríem ser més feliços...
Els dirigents d’Esquerra Republicana tenen tota la capacitat per explicar bé a la seva gent els perquès d’aquest pacte, com va saber fer-ho Francesc Macià l’abril de 1931. Cal, però, que s’ho creguin i s’hi posin. Va, llums llargs!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.