En una de les agrupacions de parròquies que s’han fet per causa de la manca de capellans, s’han unit quatre parròquies en una unitat pastoral, amb un rector i dos capellans més com a ajudants. I, segons m’explica el fill de la sagristana d’una d’aquestes quatre parròquies unificades, una de les conseqüències que això ha tingut és que ara cada diumenge canvia el capellà que els ve a dir la missa.
Això, que no és, certament, cap bona cosa, s’agreuja pel fet que, dels tres capellans que poden venir, n’hi ha un que no vol que hi hagi res sobre l’altar, de manera que les flors s’han de posar davant de l’altar, a terra, mentre que als altres dos els agrada que les flors estiguin sobre l’altar. I, juntament amb això, també tenen diferències pel que fa al lloc on cal posar, al començament de la missa, la panera del pa, el calze i les canadelles amb l’aigua i el vi: un vol que estiguin a la credença i que en el moment de les ofrenes el monitor les porti a l’altar; un altre vol que estiguin en un cantó de l’altar i que el celebrant les pugui agafar directament sense necessitat de ningú més; i el tercer, que es veu que té més pressa, vol que es posin en un cantó de l’altar però només la panera del pa i el calze ja preparat, amb el vi i l’aigua ja posats. Conseqüència: que la sagristana ha de preguntar cada setmana qui vindrà a dir la missa, per tenir les coses a punt al seu gust.
A veure. Primera lliçó del curs de sinodalitat que algun dia caldrà fer als capellans: No s’han de marejar els laics amb els gustos, o les manies, de cada capellà. Que es posin d’acord els tres capellans en aquestes coses tan elementals, o si no que deixin que la sagristana dirigeixi les operacions i ho munti com li sembli, sense fer-li fer els ninots d’aquesta manera.
Si els capellans no entenen una cosa així, això de la sinodalitat és una presa de pèl.
