Dimecres de la setmana que ve, dia 7 d’agost, farà cent anys de la mort de Joan Salvat-Papasseit, als 30 anys, de tuberculosi. Va morir al número 64 del carrer de l’Argenteria, a Barcelona, on una elaborada placa --que pel que sembla no se sap ben bé qui la va posar-- ho recorda.
Salvat-Papasseit, magnífic poeta i personatge altament atractiu per molts motius, amb el seu optimisme àcrata i la seva tendresa lluitadora, va ser un dels tres poetes de la meva joventut, amb Maragall i Espriu. Anys després, vaig afegir a aquesta tríada mossèn Cinto, i el quartet resultant m’ha acompanyat ja tota la vida.
Doncs, per acabar aquest curs la sèrie d’articles d’aquesta pàgina, permeteu-me transcriure un dels seus poemes que més m’agrada, “Res no és mesquí”. I, si Déu vol, al setembre ens tornarem a trobar aquí mateix. Bon estiu!
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit
