No fa gaire, a finals de juny, comentava en aquesta pàgina la recuperació del nom de Sant Llorenç en la nomenclatura del nou hospital de Viladecans. L’hospital, en efecte, es va fundar l’any 1953 amb el nom d’Hospital de Sant Llorenç, nom que va perdre quan el va assumir la Generalitat, i el va anomenar simplement Hospital de Viladecans. Ara, en fer l’hospital nou, un dels dos edificis de què consta es dirà Edifici Sant Llorenç. Deia llavors que m’alegrava de la recuperació, per raons de memòria històrica i de valoració de la tradició cristiana.
Ara m’he trobat amb una altra història de valoració i de presencialització de la fe. Dilluns passat, 26 d’agost, a la darrera pàgina del diari El País, hi havia un article del fundador d’Open Arms, Òscar Camps, el qual explicava el rescat d’una dona, Josepha, mestra camerunesa, que sobrevivia al mig del mar agafada a una fusta del precari vaixell en què viatjava i que s’havia enfonsat, amb el seu fill ja mort a costat seu. Ella, mig obnubilada, cantava un cant a la Mare de Déu. Òscar Camps comenta: “Casualment aquell dia era la festa de la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, i jo, com a mariner, em vaig commoure”. Després explica que va mantenir la relació amb aquella dona, la qual es va poder establir amb penes i treballs a Europa, i que un cert dia, ell i els seus companys de l’operatiu van rebre la invitació al seu casament. I al casament, la Josepha també va cantar.
A mi també em va commoure la història. I vaig agrair dins meu a l’Òscar Camps que l’expliqués, i al diari El País que la publiqués.
Aquesta història és un pas més enllà de la que vaig explicar fa un parell de mesos sobre l’hospital de Viladecans. Allà hi havia respecte a la memòria històrica i a la tradició. Aquí, a més d’això, hi ha en aquella dona vivència de la fe –vehiculada a través de Maria– en un moment tràgic com pocs, i hi ha la tradició vitalment viscuda –no sé si se n’ha de dir també fe– d’Òscar Camps.
La fe, motor profund de la vida. L’haurem de fer més present. I de passada, m’atreveixo a suggerir a aquells amics i amigues que consideren això de la fe com una cosa obsoleta i que més valdria que no existís, que s’aturin a reflexionar-hi ni que sigui només una miqueta.
