Arran de l’article sobre política lingüística que vaig publicar fa quinze dies en aquesta pagina, vaig rebre un missatge d’un bon amic, independentista, en què em deia que l’article li havia agradat, i que hi estava pràcticament d’acord en tot, fins i tot en el fet que el procés independentista segurament que havia perjudicat la llengua. Me’n vaig alegrar, òbviament.
Me’n vaig alegrar llevat, però, d’un comentari que feia en un cert moment dient que li sorprenia veure que jo també estava tan interessat en la llengua catalana. Això no em va alegrar, sinó que més aviat em va entristir força.
A veure. La fèrria divisió que el procés ha creat entre dos blocs clarament diferenciats, en un dels quals hi havia els bons catalans, que estimen Catalunya, que es preocupen per la llengua i la cultura pròpies, i que com a conseqüència lògica d’això volen la independència, mentre que en l’altre hi havia els que estimen més Espanya que Catalunya, que no tenen gaire interès per la llengua i la cultura, i que com a conseqüència d’això volen viure sotmesos a les ordres de Madrid, ha fet perdre el rumb i la brúixola a molta gent raonable que hauria de saber que això no és així. Només caldria que recordessin quins van ser els plantejaments i les actuacions del PSUC i del PSC en els anys de la Transició...
A aquest esbiaixament de la mirada hi ha contribuït sens dubte, de manera emblemàtica, Òmnium Cultural, que, en posicionar-se i abocar totes les energies a la independència, ha aconseguit que molta gent cregués que servir la llengua i la cultura catalanes només es podia fer defensant i lluitant per aquest objectiu, el de la independència, de manera que els que no ens allistàvem sota aquesta bandera demostràvem que no ens estimàvem el país, ni la seva llengua, ni la seva cultura. Jo crec que així Òmnium Cultural ha traït –permeteu-me dir-ho– els seus objectius fundacionals al servei de la llengua i la cultura catalanes per a tot el país. Que trist. Quin empobriment. Quina manera de tallar les ales a la llengua i la cultura. Però no és només Òmnium, esclar. També, posem per cas, la Plataforma per la Llengua. I la infinita retòrica dels partits indepes. I així successivament.
Som molts, els catalans i catalanes d’orígens autòctons o d’orígens foranis que ens estimem Catalunya, i ens estimem la llengua i la cultura catalana, però que no volem trencar amb Espanya sinó que volem fer possible que, dins Espanya, la nostra llengua i la nostra cultura siguin convenientment potenciades. I que creiem que aquest és un magnífic moment per fer-ho. Sí, sí, coneixem la història, no gens falaguera. I coneixem igualment les circumstàncies del nostre món, tan globalitzat, en què una llengua petita com la nostra és una perfecta candidata a ser devorada pels monstres que ho governen tot. Però la situació social i política en què ens movem a Catalunya i a Espanya, gestionada amb intel·ligència i voluntat, pot donar peu a aconseguir una situació lingüística i cultural molt millor. Gestionada amb intel·ligència i voluntat, ho torno a dir.
Sí, la llengua i la cultura catalana està davant un gran repte, i cal que tots ens hi posem. De manera unitària, col·lectiva, seriosa.
