Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
Lídia de Tiatira, una dona empoderada
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
La història és deliciosa. En el seu segon viatge, cap a l’any 50, Pau arriba a la costa occidental d’Àsia, és a dir, de Turquia, i allà se sent cridat a travessar el mar i entrar a Europa, un nou pas en el seu periple evangelitzador. Agafa un vaixell i s’arriba amb els seus companys fins a Macedònia, a la ciutat de Filips. El seu mètode d’evangelització no deixa de ser curiós. Se’n va a la vora del riu, on creu que devia haver-hi un lloc de pregària, i allà s’asseu amb un grup de dones. Costa d’entendre com devia funcionar tot plegat, però el cas és que aquelles dones devien ser jueves o simpatitzants del judaisme, i allà Pau, asseguts tots a l’herba de vora el riu, els parla de Jesús. Una d’aquelles dones es deia Lídia, comerciant de porpra, que era de Tiatira, una ciutat de l’Àsia, i s’havia establert a Filips per als seus negocis. Una dona benestant, però de la qual no sabem si tenia marit, si era soltera o viuda... en tot cas, tenia família, que tampoc no se sap si volia dir família biològica o família formada per treballadors i esclaus. Una dona misteriosa, certament. Però aquella dona es va apuntar ben aviat a la fe que predicava Pau, es va batejar ella i la seva família –que, com he dit, podia biològica o de gent que treballava per ella, o totes dues coses– i va aplegar a casa seva la primera comunitat cristiana europea coneguda.
Llegim ara la història tal com l’explica el llibre dels Fets dels Apòstols 16,11-15:
“A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: “Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi”. I ens hi va fer anar per força”.
Hi ha molt de pa per sucar en aquest relat. La primera cosa que a un li agradaria conèixer millor és com funcionava el sistema d’evangelització de Pau. Pau i els seus companys, quan arriben a Filips sense conèixer ningú, on s’instal·len? on dormen? on mengen? En tot cas, el que queda clar és que Pau busca gent que considera que li poden fer cas. I aquí, la gent son unes quantes dones, amb les quals es posa a xerrar tranquil·lament. Fa goig: cap prepotència i cap misogínia...
I la segona cosa és preguntar-se per Lídia. Quina vida havia tingut i tenia aquella dona? Com havia trobat l’únic Déu (o sigui, el Déu d’Israel)? I què feien aquelles dones juntes, muntant-se la seva pròpia activitat de pregària?
Però aquestes dues coses no són el més rellevant de l’escena. Lídia agafa la direcció de les operacions i se’ls enduu a casa. No sé jo si a Pau i companyia els devia fer gaire gràcia, anar a instal·lar-se a casa d’ella, sobretot si la dona era soltera o viuda... Però la cosa va ser inapel·lable: “Ens hi va fer anar per força”. Quina frase!
A mi em sembla molt sa, el clima que es traspua darrere tota la història. Molt sa Pau, molt sana Lídia, molt sana tota l’altra gent que hi intervé. I una magnífica imatge de com es forma la comunitat cristiana.
Pau i els seus companys es van instal·lar a la casa, i des d’allà van fer créixer la comunitat. Fins que una història tirant a rocambolesca els va forçar a marxar de Filips. La trobareu en els versets següents als que he transcrit. Com a final, diu el llibre dels Fets: “Pau i Siles van sortir de la presó i anaren a casa de Lídia. Allí van veure els germans i, després d'exhortar-los, se'n van anar”.
La primera Església europea coneguda. I Lídia, el primer referent.
