Com deia dilluns passat, m’he anat acostumant a llegir els relats evangèlics mirant d’imaginar molt l’escena que narren. Imaginar-me els llocs, l’ambient, els personatges... I, fixant-me en el text concret, veure les reaccions, les sorpreses, les contradiccions, les coses difícils d’entendre... N’hi ha moltes. Els evangelis, afortunadament, no són un relat gens pla. I descobrir tot el que es mou i es juga allà dins ajuda a fer-se una imatge realment polièdrica de Jesús. I m’aturo sempre a adreçar-me a ell, a Jesús, una estoneta, no gaire llarga, i comentar amb ell allò que he trobat en el relat.
Tot això ho acostumo a fer després de llegir el diari, assegut en un banc del carrer Doctor Reig, que és un carrer molt concorregut. I després, quan aixeco el cap del mòbil on he llegit l’evangeli del dia i miro la gent que puja i baixa pel carrer, amb els seus carros d’anar a comprar, amb les criatures, amb els gossos, i les senyores que comenten amb gran interès amb altres senyores el que pensen fer per dinar... constato que realment, en aquest 2024, estem a anys llum de la manera de viure de Jesús i de la gent del seu temps, i la manera de valorar les coses, i els projectes, els neguits, les coses que ens interessen i les que no... Que diferents que som!
Però aquest contrast em resulta altament atractiu i estimulant per mirar, jo, de veure com en aquest món en què vivim es col·loca la bona nova evangèlica.
Aquesta bona nova és el que hauria de constituir la nostra vivència cristiana bàsica, la nostra reflexió, la nostra teologia, el nostre missatge... I mirar d’entendre, a partir d’aquí, el sentit d’aquell moment cabdal de la història de Jesús: la seva mort tràgica a la creu.
La creu va ser un impacte terrible, inconcebible, en els deixebles. Ells s’havien sentit atrets en el fons del seu cor per Jesús, l’havien seguit, havien descobert en ell la presència renovadora i salvadora de Déu que sobrepassava per totes bandes la Llei de Moisès i les pràctiques religioses tirant a encarcarades del judaisme... i no se l’havien cregut gaire, a Jesús, quan va començar a dir-los que allò acabaria malament. I s’hi van trobar de cop, de cara, com un cop de puny al bell mig de l’ànima.
De fet, Jesús, quan els anunciava la seva passió, evocava, com a referència de fons, les profecies d’Isaïes sobre el Servent de Jahvè, i molt concretament la quarta (52,13—53,12) que parla d’un servent de Déu que mor en la ignomínia i que al capdavall per la seva mort trenca les barreres alçades entre els éssers humans i Déu. I juntament amb això, evocava la forma religiosa bàsica amb què Israel, com les altres civilitzacions de l’entorn, cercaven acostar-se a Déu, fer-se perdonar les infidelitats i guanyar-se el seu favor: els sacrificis d’animals. La sang dels animals sacrificats era el signe més potent del desig d’acostament del poble a Déu. I no serà gens estrany que Jesús, en parlar de la seva mort, agafi aquest signe tan potent i visible i se l’apliqui a si mateix, perquè ell també vessarà la sang: “donar la vida en rescat per tothom” (Mateu 20,29); “això és la meva sang, la sang de l’aliança vessada per tothom en remissió dels pecats” (Mateu 26,28).
La mort de Jesús va ser el gran impacte. I quan, poc després, els deixebles van sortir dient que havien vist Jesús viu, van continuar mantenint aquesta mort com el gran punt de referència. I van intentar explicar, seguint les mateixes pautes de Jesús, com era possible que aquell Mestre en qui reconeixien la presència plena de Déu gràcies a l’experiència de la seva resurrecció, havia hagut de morir en el suplici ignominiós i terriblement cruel de la creu. No, no es van oblidar gens de l’ensenyament de Jesús i la mena de vida que propugnava: només cal llegir els textos de les primeres pàgines dels Fets dels Apòstols (2,42-47; 4,32-35) que expliquen com vivien, idealment, els primers cristians. No se’n van oblidar gens, però el gran punt de referència per a ells era la creu.
El problema va venir quan, avançant el temps, el centrament en la creu va acabar provocant que la resta de la vida de Jesús quedés en un segon terme. A això hi va ajudar molt el llenguatge sacrificial que s’havia anat desenvolupant, i que va acabar convertint la mort de Jesús, el vessament de la seva sang, en el supersacrifici que aconsegueix el que els sacrificis antics no podien aconseguir. L’important de Jesús serà que hagi vessat la sang com un anyell sacrificat al temple... En segon terme queda la seva manera de viure i el seu ensenyament. De fet, la manera de viure de Jesús quedarà suplerta per la moral deduïda de la cultura eclesiàstica.
I no. El punt de referència dels sacrificis del temple és un manera d’explicar les coses a partir de la religió que vivien Jesús i els seus deixebles. I ara, no té gaire sentit que la teologia oficial continuï dient que la mort de Jesús a la creu és el sacrifici definitiu i perfecte, o que l’Eucaristia és la renovació del sacrifici de la creu. De fet, Jesús també ho va deixar clar, citant Osees; “El que jo vull és amor, i no sacrificis” (Osees 6,6; Mateu 9,13; 12,7). Déu no necessita, ni vol, sacrificis de cap mena, ni perfectes ni imperfectes.
Com he dit més d’un cop, continuo pensant que la formulació del pròleg de l’evangeli de Joan és la que descriu de manera més propera, i malgrat que el seu llenguatge també utilitza categories de fa dos mil anys, el que Jesús va venir a fer: “Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes... A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu... El qui és la Paraula s’ha fet carn, i ha plantat la seva tenda entre nosaltres... De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia i més gràcia”. (Joan 1,1-18).
El qui és la Paraula s’ha fet carn. És a dir, el qui porta el camí de Déu en ell mateix, ha assumit la feblesa humana, ha viscut la condició humana tal com Déu és capaç de viure-la, com un gran anunci d’amor, i ho ha fet fins a morir per ser-hi fidel. I nosaltres, units a ell, arribem a compartir la seva mateixa vida plena.
Com deia dilluns passat, m’he anat acostumant a llegir els relats evangèlics mirant d’imaginar molt l’escena que narren. Imaginar-me els llocs, l’ambient, els personatges... I, fixant-me en el text concret, veure les reaccions, les sorpreses, les contradiccions, les coses difícils d’entendre... N’hi ha moltes. Els evangelis, afortunadament, no són un relat gens pla. I descobrir tot el que es mou i es juga allà dins ajuda a fer-se una imatge realment polièdrica de Jesús. I m’aturo sempre a adreçar-me a ell, a Jesús, una estoneta, no gaire llarga, i comentar amb ell allò que he trobat en el relat.
Tot això ho acostumo a fer després de llegir el diari, assegut en un banc del carrer Doctor Reig, que és un carrer molt concorregut. I després, quan aixeco el cap del mòbil on he llegit l’evangeli del dia i miro la gent que puja i baixa pel carrer, amb els seus carros d’anar a comprar, amb les criatures, amb els gossos, i les senyores que comenten amb gran interès amb altres senyores el que pensen fer per dinar... constato que realment, en aquest 2024, estem a anys llum de la manera de viure de Jesús i de la gent del seu temps, i la manera de valorar les coses, i els projectes, els neguits, les coses que ens interessen i les que no... Que diferents que som!
Però aquest contrast em resulta altament atractiu i estimulant per mirar, jo, de veure com en aquest món en què vivim es col·loca la bona nova evangèlica.
Aquesta bona nova és el que hauria de constituir la nostra vivència cristiana bàsica, la nostra reflexió, la nostra teologia, el nostre missatge... I mirar d’entendre, a partir d’aquí, el sentit d’aquell moment cabdal de la història de Jesús: la seva mort tràgica a la creu.
La creu va ser un impacte terrible, inconcebible, en els deixebles. Ells s’havien sentit atrets en el fons del seu cor per Jesús, l’havien seguit, havien descobert en ell la presència renovadora i salvadora de Déu que sobrepassava per totes bandes la Llei de Moisès i les pràctiques religioses tirant a encarcarades del judaisme... i no se l’havien cregut gaire, a Jesús, quan va començar a dir-los que allò acabaria malament. I s’hi van trobar de cop, de cara, com un cop de puny al bell mig de l’ànima.
De fet, Jesús, quan els anunciava la seva passió, evocava, com a referència de fons, les profecies d’Isaïes sobre el Servent de Jahvè, i molt concretament la quarta (52,13—53,12) que parla d’un servent de Déu que mor en la ignomínia i que al capdavall per la seva mort trenca les barreres alçades entre els éssers humans i Déu. I juntament amb això, evocava la forma religiosa bàsica amb què Israel, com les altres civilitzacions de l’entorn, cercaven acostar-se a Déu, fer-se perdonar les infidelitats i guanyar-se el seu favor: els sacrificis d’animals. La sang dels animals sacrificats era el signe més potent del desig d’acostament del poble a Déu. I no serà gens estrany que Jesús, en parlar de la seva mort, agafi aquest signe tan potent i visible i se l’apliqui a si mateix, perquè ell també vessarà la sang: “donar la vida en rescat per tothom” (Mateu 20,29); “això és la meva sang, la sang de l’aliança vessada per tothom en remissió dels pecats” (Mateu 26,28).
La mort de Jesús va ser el gran impacte. I quan, poc després, els deixebles van sortir dient que havien vist Jesús viu, van continuar mantenint aquesta mort com el gran punt de referència. I van intentar explicar, seguint les mateixes pautes de Jesús, com era possible que aquell Mestre en qui reconeixien la presència plena de Déu gràcies a l’experiència de la seva resurrecció, havia hagut de morir en el suplici ignominiós i terriblement cruel de la creu. No, no es van oblidar gens de l’ensenyament de Jesús i la mena de vida que propugnava: només cal llegir els textos de les primeres pàgines dels Fets dels Apòstols (2,42-47; 4,32-35) que expliquen com vivien, idealment, els primers cristians. No se’n van oblidar gens, però el gran punt de referència per a ells era la creu.
El problema va venir quan, avançant el temps, el centrament en la creu va acabar provocant que la resta de la vida de Jesús quedés en un segon terme. A això hi va ajudar molt el llenguatge sacrificial que s’havia anat desenvolupant, i que va acabar convertint la mort de Jesús, el vessament de la seva sang, en el supersacrifici que aconsegueix el que els sacrificis antics no podien aconseguir. L’important de Jesús serà que hagi vessat la sang com un anyell sacrificat al temple... En segon terme queda la seva manera de viure i el seu ensenyament. De fet, la manera de viure de Jesús quedarà suplerta per la moral deduïda de la cultura eclesiàstica.
I no. El punt de referència dels sacrificis del temple és un manera d’explicar les coses a partir de la religió que vivien Jesús i els seus deixebles. I ara, no té gaire sentit que la teologia oficial continuï dient que la mort de Jesús a la creu és el sacrifici definitiu i perfecte, o que l’Eucaristia és la renovació del sacrifici de la creu. De fet, Jesús també ho va deixar clar, citant Osees; “El que jo vull és amor, i no sacrificis” (Osees 6,6; Mateu 9,13; 12,7). Déu no necessita, ni vol, sacrificis de cap mena, ni perfectes ni imperfectes.
Com he dit més d’un cop, continuo pensant que la formulació del pròleg de l’evangeli de Joan és la que descriu de manera més propera, i malgrat que el seu llenguatge també utilitza categories de fa dos mil anys, el que Jesús va venir a fer: “Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes... A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu... El qui és la Paraula s’ha fet carn, i ha plantat la seva tenda entre nosaltres... De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia i més gràcia”. (Joan 1,1-18).
El qui és la Paraula s’ha fet carn. És a dir, el qui porta el camí de Déu en ell mateix, ha assumit la feblesa humana, ha viscut la condició humana tal com Déu és capaç de viure-la, com un gran anunci d’amor, i ho ha fet fins a morir per ser-hi fidel. I nosaltres, units a ell, arribem a compartir la seva mateixa vida plena.
Com deia dilluns passat, m’he anat acostumant a llegir els relats evangèlics mirant d’imaginar molt l’escena que narren. Imaginar-me els llocs, l’ambient, els personatges... I, fixant-me en el text concret, veure les reaccions, les sorpreses, les contradiccions, les coses difícils d’entendre... N’hi ha moltes. Els evangelis, afortunadament, no són un relat gens pla. I descobrir tot el que es mou i es juga allà dins ajuda a fer-se una imatge realment polièdrica de Jesús. I m’aturo sempre a adreçar-me a ell, a Jesús, una estoneta, no gaire llarga, i comentar amb ell allò que he trobat en el relat.
Tot això ho acostumo a fer després de llegir el diari, assegut en un banc del carrer Doctor Reig, que és un carrer molt concorregut. I després, quan aixeco el cap del mòbil on he llegit l’evangeli del dia i miro la gent que puja i baixa pel carrer, amb els seus carros d’anar a comprar, amb les criatures, amb els gossos, i les senyores que comenten amb gran interès amb altres senyores el que pensen fer per dinar... constato que realment, en aquest 2024, estem a anys llum de la manera de viure de Jesús i de la gent del seu temps, i la manera de valorar les coses, i els projectes, els neguits, les coses que ens interessen i les que no... Que diferents que som!
Però aquest contrast em resulta altament atractiu i estimulant per mirar, jo, de veure com en aquest món en què vivim es col·loca la bona nova evangèlica.
Aquesta bona nova és el que hauria de constituir la nostra vivència cristiana bàsica, la nostra reflexió, la nostra teologia, el nostre missatge... I mirar d’entendre, a partir d’aquí, el sentit d’aquell moment cabdal de la història de Jesús: la seva mort tràgica a la creu.
La creu va ser un impacte terrible, inconcebible, en els deixebles. Ells s’havien sentit atrets en el fons del seu cor per Jesús, l’havien seguit, havien descobert en ell la presència renovadora i salvadora de Déu que sobrepassava per totes bandes la Llei de Moisès i les pràctiques religioses tirant a encarcarades del judaisme... i no se l’havien cregut gaire, a Jesús, quan va començar a dir-los que allò acabaria malament. I s’hi van trobar de cop, de cara, com un cop de puny al bell mig de l’ànima.
De fet, Jesús, quan els anunciava la seva passió, evocava, com a referència de fons, les profecies d’Isaïes sobre el Servent de Jahvè, i molt concretament la quarta (52,13—53,12) que parla d’un servent de Déu que mor en la ignomínia i que al capdavall per la seva mort trenca les barreres alçades entre els éssers humans i Déu. I juntament amb això, evocava la forma religiosa bàsica amb què Israel, com les altres civilitzacions de l’entorn, cercaven acostar-se a Déu, fer-se perdonar les infidelitats i guanyar-se el seu favor: els sacrificis d’animals. La sang dels animals sacrificats era el signe més potent del desig d’acostament del poble a Déu. I no serà gens estrany que Jesús, en parlar de la seva mort, agafi aquest signe tan potent i visible i se l’apliqui a si mateix, perquè ell també vessarà la sang: “donar la vida en rescat per tothom” (Mateu 20,29); “això és la meva sang, la sang de l’aliança vessada per tothom en remissió dels pecats” (Mateu 26,28).
La mort de Jesús va ser el gran impacte. I quan, poc després, els deixebles van sortir dient que havien vist Jesús viu, van continuar mantenint aquesta mort com el gran punt de referència. I van intentar explicar, seguint les mateixes pautes de Jesús, com era possible que aquell Mestre en qui reconeixien la presència plena de Déu gràcies a l’experiència de la seva resurrecció, havia hagut de morir en el suplici ignominiós i terriblement cruel de la creu. No, no es van oblidar gens de l’ensenyament de Jesús i la mena de vida que propugnava: només cal llegir els textos de les primeres pàgines dels Fets dels Apòstols (2,42-47; 4,32-35) que expliquen com vivien, idealment, els primers cristians. No se’n van oblidar gens, però el gran punt de referència per a ells era la creu.
El problema va venir quan, avançant el temps, el centrament en la creu va acabar provocant que la resta de la vida de Jesús quedés en un segon terme. A això hi va ajudar molt el llenguatge sacrificial que s’havia anat desenvolupant, i que va acabar convertint la mort de Jesús, el vessament de la seva sang, en el supersacrifici que aconsegueix el que els sacrificis antics no podien aconseguir. L’important de Jesús serà que hagi vessat la sang com un anyell sacrificat al temple... En segon terme queda la seva manera de viure i el seu ensenyament. De fet, la manera de viure de Jesús quedarà suplerta per la moral deduïda de la cultura eclesiàstica.
I no. El punt de referència dels sacrificis del temple és un manera d’explicar les coses a partir de la religió que vivien Jesús i els seus deixebles. I ara, no té gaire sentit que la teologia oficial continuï dient que la mort de Jesús a la creu és el sacrifici definitiu i perfecte, o que l’Eucaristia és la renovació del sacrifici de la creu. De fet, Jesús també ho va deixar clar, citant Osees; “El que jo vull és amor, i no sacrificis” (Osees 6,6; Mateu 9,13; 12,7). Déu no necessita, ni vol, sacrificis de cap mena, ni perfectes ni imperfectes.
Com he dit més d’un cop, continuo pensant que la formulació del pròleg de l’evangeli de Joan és la que descriu de manera més propera, i malgrat que el seu llenguatge també utilitza categories de fa dos mil anys, el que Jesús va venir a fer: “Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes... A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu... El qui és la Paraula s’ha fet carn, i ha plantat la seva tenda entre nosaltres... De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia i més gràcia”. (Joan 1,1-18).
El qui és la Paraula s’ha fet carn. És a dir, el qui porta el camí de Déu en ell mateix, ha assumit la feblesa humana, ha viscut la condició humana tal com Déu és capaç de viure-la, com un gran anunci d’amor, i ho ha fet fins a morir per ser-hi fidel. I nosaltres, units a ell, arribem a compartir la seva mateixa vida plena.
Com deia dilluns passat, m’he anat acostumant a llegir els relats evangèlics mirant d’imaginar molt l’escena que narren. Imaginar-me els llocs, l’ambient, els personatges... I, fixant-me en el text concret, veure les reaccions, les sorpreses, les contradiccions, les coses difícils d’entendre... N’hi ha moltes. Els evangelis, afortunadament, no són un relat gens pla. I descobrir tot el que es mou i es juga allà dins ajuda a fer-se una imatge realment polièdrica de Jesús. I m’aturo sempre a adreçar-me a ell, a Jesús, una estoneta, no gaire llarga, i comentar amb ell allò que he trobat en el relat.
Tot això ho acostumo a fer després de llegir el diari, assegut en un banc del carrer Doctor Reig, que és un carrer molt concorregut. I després, quan aixeco el cap del mòbil on he llegit l’evangeli del dia i miro la gent que puja i baixa pel carrer, amb els seus carros d’anar a comprar, amb les criatures, amb els gossos, i les senyores que comenten amb gran interès amb altres senyores el que pensen fer per dinar... constato que realment, en aquest 2024, estem a anys llum de la manera de viure de Jesús i de la gent del seu temps, i la manera de valorar les coses, i els projectes, els neguits, les coses que ens interessen i les que no... Que diferents que som!
Però aquest contrast em resulta altament atractiu i estimulant per mirar, jo, de veure com en aquest món en què vivim es col·loca la bona nova evangèlica.
Aquesta bona nova és el que hauria de constituir la nostra vivència cristiana bàsica, la nostra reflexió, la nostra teologia, el nostre missatge... I mirar d’entendre, a partir d’aquí, el sentit d’aquell moment cabdal de la història de Jesús: la seva mort tràgica a la creu.
La creu va ser un impacte terrible, inconcebible, en els deixebles. Ells s’havien sentit atrets en el fons del seu cor per Jesús, l’havien seguit, havien descobert en ell la presència renovadora i salvadora de Déu que sobrepassava per totes bandes la Llei de Moisès i les pràctiques religioses tirant a encarcarades del judaisme... i no se l’havien cregut gaire, a Jesús, quan va començar a dir-los que allò acabaria malament. I s’hi van trobar de cop, de cara, com un cop de puny al bell mig de l’ànima.
De fet, Jesús, quan els anunciava la seva passió, evocava, com a referència de fons, les profecies d’Isaïes sobre el Servent de Jahvè, i molt concretament la quarta (52,13—53,12) que parla d’un servent de Déu que mor en la ignomínia i que al capdavall per la seva mort trenca les barreres alçades entre els éssers humans i Déu. I juntament amb això, evocava la forma religiosa bàsica amb què Israel, com les altres civilitzacions de l’entorn, cercaven acostar-se a Déu, fer-se perdonar les infidelitats i guanyar-se el seu favor: els sacrificis d’animals. La sang dels animals sacrificats era el signe més potent del desig d’acostament del poble a Déu. I no serà gens estrany que Jesús, en parlar de la seva mort, agafi aquest signe tan potent i visible i se l’apliqui a si mateix, perquè ell també vessarà la sang: “donar la vida en rescat per tothom” (Mateu 20,29); “això és la meva sang, la sang de l’aliança vessada per tothom en remissió dels pecats” (Mateu 26,28).
La mort de Jesús va ser el gran impacte. I quan, poc després, els deixebles van sortir dient que havien vist Jesús viu, van continuar mantenint aquesta mort com el gran punt de referència. I van intentar explicar, seguint les mateixes pautes de Jesús, com era possible que aquell Mestre en qui reconeixien la presència plena de Déu gràcies a l’experiència de la seva resurrecció, havia hagut de morir en el suplici ignominiós i terriblement cruel de la creu. No, no es van oblidar gens de l’ensenyament de Jesús i la mena de vida que propugnava: només cal llegir els textos de les primeres pàgines dels Fets dels Apòstols (2,42-47; 4,32-35) que expliquen com vivien, idealment, els primers cristians. No se’n van oblidar gens, però el gran punt de referència per a ells era la creu.
El problema va venir quan, avançant el temps, el centrament en la creu va acabar provocant que la resta de la vida de Jesús quedés en un segon terme. A això hi va ajudar molt el llenguatge sacrificial que s’havia anat desenvolupant, i que va acabar convertint la mort de Jesús, el vessament de la seva sang, en el supersacrifici que aconsegueix el que els sacrificis antics no podien aconseguir. L’important de Jesús serà que hagi vessat la sang com un anyell sacrificat al temple... En segon terme queda la seva manera de viure i el seu ensenyament. De fet, la manera de viure de Jesús quedarà suplerta per la moral deduïda de la cultura eclesiàstica.
I no. El punt de referència dels sacrificis del temple és un manera d’explicar les coses a partir de la religió que vivien Jesús i els seus deixebles. I ara, no té gaire sentit que la teologia oficial continuï dient que la mort de Jesús a la creu és el sacrifici definitiu i perfecte, o que l’Eucaristia és la renovació del sacrifici de la creu. De fet, Jesús també ho va deixar clar, citant Osees; “El que jo vull és amor, i no sacrificis” (Osees 6,6; Mateu 9,13; 12,7). Déu no necessita, ni vol, sacrificis de cap mena, ni perfectes ni imperfectes.
Com he dit més d’un cop, continuo pensant que la formulació del pròleg de l’evangeli de Joan és la que descriu de manera més propera, i malgrat que el seu llenguatge també utilitza categories de fa dos mil anys, el que Jesús va venir a fer: “Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes... A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu... El qui és la Paraula s’ha fet carn, i ha plantat la seva tenda entre nosaltres... De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia i més gràcia”. (Joan 1,1-18).
El qui és la Paraula s’ha fet carn. És a dir, el qui porta el camí de Déu en ell mateix, ha assumit la feblesa humana, ha viscut la condició humana tal com Déu és capaç de viure-la, com un gran anunci d’amor, i ho ha fet fins a morir per ser-hi fidel. I nosaltres, units a ell, arribem a compartir la seva mateixa vida plena.
