Aquesta setmana passada s’ha signat finalment la confluència en una única candidatura de tots els partits i grups a l’esquerra dels socialistes, i me n’he alegrat molt, malgrat totes les tensions de la negociació.
Aquest dissabte es constituiran els nous ajuntaments i s’iniciarà una nova legislatura municipal, de continuïtat o de canvi segons els casos.
I abans d’un mes i mig anirem a votar a les eleccions generals, esperant, almenys jo, que Espanya no se’n vagi cap a la dreta i l’extrema dreta.
Enmig d’aquest xup-xup, a mi el que em ve al cap és, primer de tot, el desig que els nostres dirigents polítics es moguin sobretot per la recerca del bé comú, i en especial pel bé dels qui estan més avall en l’escala social. Sí, és molt elemental això, però és l’única cosa que dona sentit, em sembla, a la tasca política. Per a qualsevol persona honesta i, més encara, per a qualsevol persona cristiana.
Però juntament amb això hi ha una altra cosa que també em sembla especialment important. I és que els nostres polítics farien bé de frenar de tant en tant i posar-se a pensar sobre el que significa aquest bé comú per a tots. Que no funcionin ficats sempre dintre una roda que no para. I, alhora, que parlin entre ells, que comparteixin idees, preocupacions, desigs, plantejaments grans o petits... que tinguin ganes d’aprendre dels altres... I que tot això ho facin amb els companys de partit o de grup, però no només amb ells, sinó també amb els dels altres partits o grups. Per exemple, a mi m’agradaria que de tant en tant el Pedro Sánchez quedés per fer un cafè amb el Núñez Feijóo, i que el Pere Aragonès també ho fes amb el Salvador Illa, i que, al meu poble, l’alcalde ho fes també amb la cap de l’oposició.
En fi, ja ho veieu, il·lusions.
