Vaig ser a Àvila, els dies 23 i 24 de novembre, a les Jornades Generals de la Pastoral del Treball organitzades pel departament corresponent de la Conferència Episcopal Espanyola. Molt bé. Les ponències, les intervencions d’alguns històrics de la pastoral obrera, les paraules inicials dels bisbes d’Àvila i de Sòria que van inaugurar les jornades, les pregàries, i una celebració de l’eucaristia potent, en què tothom cantava i participava. Em quedo amb les paraules de Jesús Rico, bisbe d’Àvila, quan va dir que s’estan imposant pràctiques piadoses que captiven molts joves però que no els ajuden a fer el que Jesús ens va encomanar, transformar el món segons els criteris del Regne de Déu.
Però jo no volia parlar de les jornades en si, sinó d’un tema que allà se’m va suscitar. Les jornades es feien al CITeS, un ben equipat centre per a estudis teresians i carmelites, i també per a trobades cristianes d’altres tipus. Tot gairebé perfecte. Però, no sé per què, immediatament d’arribar-hi, em va venir al cap que allà, en aquell lloc, m’hauria agradat trobar-hi paraules de benvinguda en castellà, català, gallec i basc. I que per dintre de la casa hi hagués hagut avisos també en aquestes llengües, i no només en castellà i anglès, com era el cas allà.
Val a dir que aquesta manca quedava ben aviat una mica compensada perquè a dins et trobaves penjat un cartell convocant a la Trobada General de la JOC espanyola, que sí que estava en les diverses llengües, passant-se, tanmateix, una mica i tot: n’hi havia cinc, de llengües, perquè una d’elles estava repetida: la catalana, efectivament, sortia dos cops, exactament igual. Devien ser català i valencià...
La compensació va ser ja més plena quan vam començar la trobada amb una llarga pregària a “Jesús, el fuster de Natzaret”, que tots teníem en castellà en el llibretó que ens van donar, però que va ser llegida en diversos fragments en castellà, català, gallec i basc, i el tros final el vam llegir tots en castellà.
A mi, de tot plegat, em sortia de pensar que l’Església podria fer un magnífic paper de capdavantera de la normalitat lingüística. Una normalitat que crec, humilment, que és el futur d’Espanya. El futur raonable i possible. Un bon futur, d’altra banda, al meu parer.
L’Església hi podria donar una bona empenta, amb una cosa tan simple com la que acabo d’explicar: fer present, a tants llocs com es pugui, la diversitat lingüística del país. Per exemple, em semblaria fantàstic arribar un dia a la catedral de l’Almudena, a Madrid, i trobar-me una frase de benvinguda en català. Serviria, en primer lloc, per tenir l’agradable sensació de sentir que et valoren tot sencer, llengua inclosa. En segon, serviria per ampliar horitzons a gent d’altres llocs d’Espanya, una obertura enriquidora i que facilita, sens dubte, la convivència. En tercer, seria una bona manera de prestigiar les llengües anomenades perifèriques, tant de cara als seus mateixos parlants com de cara al conjunt de ciutadans i ciutadanes espanyols. I en quart, l’Església estaria treballant en la línia de la Pentecosta, quan l’Esperit de Déu va deixar clar que ell valora i parla totes les llengües, i que ens convida a nosaltres també a fer-ho.
