Fa ja més de vint anys, el 2003, en les úniques eleccions a què m’he presentat amb possibilitats de sortir –anava quart a la llista municipal de Viladecans per ICV-EUiA i vam treure tres regidors–, recordo que vam incloure en el programa una cosa més o menys novedosa, que consistia a engegar, promoguda per l’ajuntament i amb participació ciutadana, una campanya de detecció de la gent que vivia aïllada a casa seva en situació de precarietat i pobresa, i que ningú es cuidava d’ella.
Hi he pensat en llegir el cas de les dues germanes que vivien al carrer de Navas, a Barcelona, i que el passat dia 1 es van suïcidar perquè anaven a desnonar-les. Es deien Núria i Mercè Muns, tenien respectivament 65 i 54 anys, i vivien amb la seva mare fins que la mare va morir per la covid. La gran havia treballat i ara no tenia feina, mentre que la petita tenia una discapacitat i no sortia de casa gairebé mai. De fet, vivien de la pensió de la mare, i des que la mare havia mort sembla que no tenien cap ingrés. Tenien dues germanes més, que vivien en altres llocs de Barcelona, però no sembla que tinguessin ganes de tenir-hi gaire relació. En morir la mare, van tancar-se cada cop més i no volien demanar ajuda, tot i que els serveis socials havien intentat acostar-s’hi. Els veïns les coneixien i les tractaven, però poc, i no sembla que ningú fos gaire conscient de la situació en què estaven. Ara lamenten no haver-se interessat més per elles. I lamenten també que els serveis socials, si veien que la cosa no anava bé, no tinguessin autoritat per obrir la porta i entrar. Mentrestant, les dues germanes van començar a no pagar ni el lloguer, ni els subministraments... fins que van rebre l’ordre de desnonament i van reaccionar-hi organitzant el suïcidi a base de saltar des del sobreàtic on vivien al pati interior del bloc, amb un peculiar signe de comiat: cada una amb una motxilla amb algunes pertinences: roba, fotografies i uns quants objectes preuats.
La història, d’entrada, ha aparegut als mitjans de comunicació com un nou cas de mort provocada pel desnonament de persones vulnerables, però jo penso que la cosa va força més enllà. L’amenaça del desnonament ha estat el detonant, però és clar que aquí el que hi havia era una situació de les que he esmentat al començament: persones que viuen aïllades en situació de precarietat i pobresa, que no tenen capacitat, o els fa vergonya, demanar ajuda, i que es consumeixen en el seu aïllament, que pot acabar de qui sap quines maneres, i cap de bona.
Suposo, crec, que esforços per detectar aquesta mena de persones se’n fan, sigui per l’acció dels propis serveis socials i sigui també per avisos que donen els veïns i veïnes, i crec també que davant aquest casos s’hi mira de contactar i d’actuar. Però el cas aquest a mi m’ha fet pensar que aquella campanya de què parlàvem fa vint anys és actualment més necessària que llavors i s’hauria de posar en marxa. Una campanya així comporta que es conscienciï als ciutadans i ciutadanes perquè estiguin al cas de les persones del seu veïnat, que mirin si hi ha gent que necessiti ajuda, que s’hi acostin i mirin d’ajudar-los si poden, i que, si ho creuen necessari, avisin als serveis socials o a qui convingui. I comporta també, òbviament, que hi hagi gent als serveis socials per atendre aquests informants i fer-se càrrec del cas. Sí, ja sé que hi haurà uns quants veïns i veïnes amb vocació de tafaners a qui caldrà parar els peus, i que tot plegat comportarà més feina per als treballadors municipals i, esclar, més pressupost. Però no seria gens inútil, em sembla.
