L’articlet d’aquesta setmana té bastant d’entreteniment històric, però no només.
La cosa és que, a principis del segle XVIII, hi havia a Catalunya, a més dels 52 o 53 diumenges que evidentment eren festius, o sigui “de precepte”, i que per aquest motiu era obligatori anar a missa i no treballar, un total de 39 dies més que també eren festius i de precepte, a més dels dies festius i de precepte propis de cada lloc (patrons, vots de poble, etc.). No arribava a una festa per setmana, però poc se n’hi faltava.
Ja al segle anterior, arreu d’Europa, es va posar en marxa una operació de supressió de festes, iniciada als propis Estats Pontificis. A diversos llocs, en resposta a peticions dels concilis provincials, o de diversos bisbes, el papa, que era qui tenia potestat per determinar aquestes coses, concedia, no la supressió del precepte, sinó la dispensa de no haver de treballar: els feligresos havien d’anar a missa, però després de la missa podien anar als camps o a on calgués. Temps després, a mitjan segle XIX, es va suprimir també l’obligació d’anar missa en aquests dies.
El motiu d’aquesta supressió de la prohibició de treballar tenia un motiu molt obvi: amb tanta festa l’economia se’n ressentia, i tothom tenia clar que calia augmentar la productivitat. A aquesta motivació bàsica, alguns bisbes hi afegien que, com que la gent anava igualment a treballar encara que estigués prohibit, augmentaven el nombre de pecats mortals, i més valia evitar-ho. Hi ha també un tercer benefici, que no he vist esmentat per cap bisbe –cosa que no vol dir que cap no l’esmentés–, que per mi seria el més rellevant: que totes les persones que anaven a jornal i que per tant si no treballaven no cobraven, ara tindrien més ingressos i podrien viure millor.
I bé. Un servidor, mogut per la curiositat de saber quins dies eren festius fins a l’any 1727 i quins s’havien suprimit a partir d’aquell concili, me’n vaig anar a buscar el llibretó que va fer publicar el qui el va presidir, l’arquebisbe de Tarragona Manuel Samaniego y Jaca, i allà, efectivament, hi consta la carta que es va enviar al papa.
Fa gràcia, d’entrada, l’encapçalament, que diu, en llatí: “Synodos Provincialis Tarraconensis post oscula pedum Beatitudinis Vestrae, humiliter ac reverenter exponit quod...”, que traduït vol dir: “El Sínode Provincial Tarraconense, després dels besos als peus de la Vostra Beatitud, humilment i reverentment exposa que...”.
Però, més enllà de l’encapçalament, em vaig endur una decepció. A la carta no hi consten els dies en què es vol permetre de treballar, sinó només els que continuen intocables. O sigui que m’hauré de basquejar més si vull saber quines eren les festes dispensades: suposo que hi devien entrar les dels apòstols i evangelistes, però no només aquestes, perquè les que queden són 17. O sigui que les dispensades són 22. Déu n’hi do. En tot cas, però, permeteu-me que posi aquí la llista de les que es mantenen, o sigui les que en aquells temps es decideix que continua sent obligatori anar a missa i està prohibit treballar. Són aquestes:
- Circumcisió (1 de gener)
- Epifania (6 de gener)
- Candelera (2 de febrer)
- Anunciació (25 de març)
- Dilluns de Pasqua (mòbil)
- Ascensió (mòbil)
- Dilluns de Pentecosta (mòbil)
- Corpus Christi (mòbil)
- Sant Joan Baptista (24 de juny)
- Sant Pere i sant Pau (29 de juny)
- Sant Jaume (25 de juliol)
- Assumpció de Maria (15 d’agost)
- Nativitat de Maria (8 de setembre)
- Tots Sants (1 de novembre)
- Puríssima Concepció (8 de desembre)
- Nadal (25 de desembre)
- Sant Esteve (26 de desembre)
Aquí s’hi hauria d’afegir el Dijous i Divendres Sant, sobretot el Divendres, ja que tot i no ser considerat de precepte no es treballava. I les que siguessin pròpies de cada lloc.
