El tema ve d’una qüestió que de tant en tant penso i que sé que molta altra gent també la pensa i se la pregunta. I és aquesta: Quan preguem a Déu, si li demanem aquesta o aquesta altra cosa, ¿podem esperar que ell ens les doni? Per exemple, si li demanem la curació d’una malaltia que pateixo, o que pateix un familiar o amic. O si li demanem que un fill que no va per gaire bon camí es redreci. O si li demanem que algú que està fent el mal canviï d’actitud. O si li demanem que Netanyahu aturi els seus disbarats. ¿Podem esperar que Déu forci el funcionament de la realitat i faci que determinades coses que van malament comencin a anar bé, ni que sigui només una mica?
La primera resposta a aquesta qüestió és que Déu no necessita que l’informem ni el pressionem perquè ell sàpiga què necessita ser arreglat. I que per tant, la pregària de petició és primordialment posar davant Déu les nostres inquietuds i fer-les entrar en aquest àmbit que supera el que l’observació empírica ens permet captar. I, alhora, ens posa a nosaltres en actitud de fer, davant el problema, tot allò de què siguem capaços, ni que sigui només manifestar que ens preocupa.
Però us he de dir que aquesta resposta em sembla més aviat poca cosa. I recordo llavors un text de l’evangeli que apareix a Mateu 7,7-11 i a Lluc 11,9-13. És aquell text que comença: “Demaneu, i Déu us donarà...”. I que acaba amb allò de “si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills...”, però que després, al final de tot, canvia. Diu Mateu: “... molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen”. Mentre que Lluc ho acaba així: “...donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen”.
No ho sé, però fa la sensació que Lluc ha volgut anar al que és segur. I així, mentre Mateu deixa la qüestió oberta en un “coses bones” que no sabem quins límits tenen, Lluc va a allò que tot cristià pot acceptar sense cap discussió: que el que segur que Déu ens dona si ens acostem a ell amb actitud de fills, és el seu Esperit, l’Esperit Sant. I és que l’Esperit és el do de Déu que ens fa viure en el camí de Jesús.
L’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu, és l’única cosa que necessitem realment per viure. Totes les altres coses poden anar d’una manera o d’una altra, més tranquil·litzadores i amables per a nosaltres i per a tots els altres homes i dones o més aspres i difícils, més en el camí del Regne o més en el camí del Mal, més per animar o més per desanimar. En aquesta diversitat de situacions podem actuar-hi tan bé com siguem capaços, lluitant per anar endavant, trampejant el que no sabem com resoldre, mirant de no decaure davant els murs que s’aixequen davant nostre. I és l’Esperit qui ens hi guia i empeny. És la nostra força, és la força dels creients, i és la força de tota persona de bona voluntat.
Però un cop dit i assumit això, la pregunta pot continuar: més enllà, és a dir, més enllà de la força de l’Esperit, no tenim res més? O dit d’una altra manera: les “coses bones” de què parla Mateu, què són?
Doncs no ho sé. A mi, quan es parla d’aquest tema, el cap se me’n va cap als miracles de Jesús per les terres de Palestina. Perquè realment, Jesús en feia, de miracles, per la força de Déu. No sé gens com s’expliquen, ni quin abast tenien, però en feia. D’això en parlaré algun dia proper. Jesús anava més enllà del que la quotidianitat podia preveure, i estirava el xiclet de les capacitats humanes. I això em fa pensar que sí, que de Déu en poden sortir “coses bones” més enllà de la força de l’Esperit que tenim cadascú de nosaltres. Però no soc capaç de dir-ne res més.
