A la revista electrònica Religión digital ha aparegut un article signat per Jairo del Agua, un laic i pare de família autor de publicacions diverses de tema cristià, que ha esvalotat el galliner. No és un tema nou el que planteja, però m’han vingut ganes de contestar-li pel to prepotent que fa servir.
L’autor defensa que calen canvis de fons en el llenguatge litúrgic, i en concret destaca que, per a ell, és una barbaritat demanar-li coses a Déu. I proposa, en concret, substituir, sistemàticament, totes les fórmules de petició o de desig per fórmules d’afirmació. Per exemple, a la missa, dir “El Senyor és amb vosaltres” i no “El Senyor sigui amb vosaltres”, “Senyor, tu tens pietat”, i no “Senyor, tingueu pietat”, i així successivament. Tampoc no té sentit, diu Jairo del Agua, dir “Recordeu-vos, Senyor, de...”, sinó “Senyor, tu recordes...”. Ni “Us preguem”. En la mateixa línia, diu que caldria eliminar la pregària universal o pregària dels fidels, o si de cas substituir-la per una presentació davant Déu de les coses que ens fan patir, unida a l’afirmació que estem disposats a comprometre’ns per evitar que aquests mals passin.
Un servidor, com els lectors potser recorden, més d’un cop he dit en aquesta pàgina que cal canviar el llenguatge litúrgic i utilitzar un llenguatge més proper, més comprensible, més arrelat en el nostre món i en la nostra manera de viure. Ho he dit i ho continuo dient. Però no en el sentit d’aquest article que comento.
L’article té, com a fons, una lògica que sembla irrebatible. Segons ell, son dos els motius pels quals cal canviar aquest llenguatge. El primer, el fet que Déu ja és entre nosaltres, i no té cap sentit desitjar que hi sigui; que Déu ja té pietat de nosaltres, i per tant no té sentit demanar que en tingui; que Déu ja es recorda de nosaltres i de tots els homes i dones del món amb totes les seves necessitats, i per tant no té cap sentit recordar-l’hi... I el segon, que Déu no té cap vareta màgica per arreglar els problemes del món, i que aquesta tasca està a les nostres mans, o sigui que demanar-li a Déu que s’acabi la fam en el món, per exemple, no és més que una manera de treure’ns les responsabilitats de sobre.
La lògica sembla irrebatible, però si un s’ho mira bé, de fet no acaba de funcionar. Jesús mateix, recordem-ho, està d’acord en part amb aquests arguments: “Bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu” (Mateu 6,8 i 32). Però no per això deixa de convidar-nos a demanar-l’hi: “Demaneu, i Déu us donarà... Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen” (Mateu 7,7-11). I en la pregària que ell ens va ensenyar, i que és el model de tota pregària cristiana, ens convida a demanar-li que ens doni el pa de cada dia, i que ens perdoni les culpes, i que ens alliberi del mal. O sigui que, per molt que Déu sàpiga què necessitem, i què necessita el món, i per molt convençuts que estiguem que Déu aboca sempre sobre nosaltres i sobre el món la seva gràcia i el seu amor, això no treu que ens puguem adreçar a Déu plantejant-li les nostres necessitats i demanant-li la seva ajuda.
I això no és gens contradictori, perquè la lògica de les relacions amb Déu no és l’estricta lògica humana. A Déu no el tractem com tractem a un amic o amiga. Ni la relació amb ell està en el mateix nivell que les habituals relacions humanes. De Déu, tot el que en sabem són analogies i intuïcions. I en sabem, també, les línies d’aproximació que Jesús ens ha mostrat, la principal de les quals és que és Pare i Mare, i Amor total. I en sabem, òbviament, que ell està a l’inici, al final, i al fons de tota realitat, incloent-hi la nostra realitat humana. I amb tot això, si ens acostem a ell, no ho fem amb la lògica d’acostar-nos a un Super-Ésser que ja ho té tot fet, decidit i organitzat, sinó amb la lògica de qui s’acosta al Pare, a l’Abba que Jesús ens va fer conèixer. I així ens presentem a ell, expressant-li les nostres inquietuds, grans o petites, sense pretendre saber què en fa ell d’aquestes peticions nostres. Però allà queden, i com a mínim a nosaltres ens donen l’energia i l’empenta de tenir-l’hi implicat.
Sí, certament, el que més hem de demanar és la força per caminar pel camí de Jesús, i el do de l’Esperit perquè ens hi acompanyi. També farem bé de demanar pels dolors del món, però sense pensar que el fet de fer-ho ens permeti desentendre’ns-en per la part que ens toca. I finalment, no ens ha de fer por de demanar-li a Déu per problemes o necessitats més quotidianes, personals o del nostre entorn, perquè ens doni un cop de mà, ni que sigui només en forma de coratge per afrontar-les.
