L’any 1961, quan tenia 10 anys, vaig participar --i vaig repetir l’any següent-- en unes famoses colònies per a nens que muntava a Peguera el rector de Fígols i Sant Corneli, mossèn Victo, un gran capellà. Es deia Víctor Sallent i era un personatge d’aquells que deixen molta petjada: per la seva tasca a favor dels miners de l’Alt Berguedà, i per les colònies que en què participaven grans quantitats de nens, fills de miners o d’altres obrers i pagesos de la zona, i altres nens vinguts, com jo, de contrades llunyanes que hi havíem connectat de diverses maneres. En el meu cas, gràcies a mossèn Joan Farràs, que era de l’Ametlla de Merola, com mossèn Victo, però que estava vinculat amb Viladecans no sé per quin canal.
Des de llavors, i gràcies després també a una estada d’un estiu al santuari de Lourdes de la Nou, amb mossèn Rota, tot aquell territori m’ha atret molt. El cas és que no fa gaire hi vaig anar un altre cop. I em vaig fixar en una cosa: que a cap dels veïnats que vaig visitar hi havia cap indici de vida a les esglésies: ni un cartell, ni cap horari de misses, ni res. Vaig ser al poble de Cercs, que, segons la viquipèdia, té 322 habitants, i als seus veïnats de Sant Jordi, amb 711 habitants, la Rodonella, amb 169, i Sant Corneli, amb 117. Tampoc al poble de Fígols, amb 47 habitants. A cap d’ells, res de res.
I com que em va estranyar, vaig preguntar a unes senyores, a Sant Jordi, que em van explicar que feia anys sí que s’hi deia missa, però que ara ja no. Només venia algun capellà de Berga per la festa major o festes equivalents, i si hi havia algun funeral, i també alguna vegada algun casament. Realment, quina diferència amb les èpoques de mossèn Victo! Com han canviat les coses!
Vaig informar-me més, i sí, tenien raó les senyores. A Cercs s’hi diu missa més o menys cada mes i mig, mentre que a Sant Jordi, a la Rodonella, a Sant Corneli i a Fígols només s’hi diu missa en casos excepcionals. Evidentment, la causa és la manca de capellans, que impedeix arribar a tot arreu un caldria, i coincidint això amb l’accelerat procés de secularització que es dona a tot arreu.
El lloc que més impacte em va fer va ser l’església de la Rodonella. Aquest veïnat es va construir, per a habitatge de miners, a mitjan segle passat, i hi van edificar una església moderna, agradable, ben feta. I que té la peculiaritat que les portes són de fusta i vidre, cosa que permet veure l’interior. I l’interior es correspon amb l’exterior; una església agradable, ben endreçada, lluminosa... Al costat de la porta d’entrada, sobre una tauleta, una colla de Cantorals de Missa Dominical ben apilats. Alguns feligresos se’n cuiden amb cura, i ho tenen tot a punt com per dir-hi missa diumenge que ve. Però no, no hi haurà missa. Cap diumenge no hi ha missa, ni hi ha cap altra mena de trobada eclesial. Provoquen tristesa, aquells cantorals a punt per a no ser utilitzats per ningú.
Fa pensar molt, aquesta situació. A tots aquests pobles, no hi ha cap mena de comunitat cristiana estable ni visible. No hi ha Església, en definitiva. Alguns cristians hi ha, sens dubte, i potser van a missa a Berga, o a Lourdes de la Nou. Però aquí no hi ha cap pol d’atracció cristià. Però això, encara que serveixi per a aquests cristians concrets, si no s’hi fa res l’Església s’acabarà amb ells, sense possibilitats de continuació. No tenir cap punt de referència on aplegar-se és la mort. Perquè la fe sense alguna mena de comunitat no funciona.
Aquí, sens dubte, es deu haver intentat tot per evitar a aquesta situació: agents pastorals, misses de manera sistemàtica encara que no pugui ser cada diumenge... I no devia funcionar res. Però, sense desmerèixer en absolut la feina que fins ara s’ha fet, aquesta visita m’ha fet pensar que caldria anar més enllà i intentar una acció més forta i, diguem-ho així, explícitament missionera. Perquè la situació de Cercs, Fígols i els seus veïnats crec que és un exemple d’allò més palès d’aquesta “Europa País de Missió” en què vivim, i que no afecta només les grans ciutats descristianitzades. És també la situació de l’Alt Berguedà i de totes les zones rurals allunyades de la presència activa de cap comunitat.
No ho sé, no conec gens la gent d’aquesta zona, ni conec tampoc què s’hi ha intentat fer. Però tinc la intuïció que aquí el que caldria és presència constant, quotidiana, amb esperit evangelitzador, és a dir, amb assemblees dominicals que visibilitzin la comunitat, encara que hi vagi poca gent, i amb algú que visqui allà tota la setmana i pugui establir llaços. ¿Hi hauria gent disposada a entomar una missió així? Si pogués ser alguna persona o alguna parella que visqui ja en aquests llocs, perfecte, i si no, algú d’un altre lloc disposat a traslladar-s’hi. Potser una parella jubilada amb ganes d’encetar una nova dedicació? Si es fessin assemblees dominicals sense prevere per part d’algú que no només ve el diumenge a fer-les, ara encara podria recollir alguna gent. Però d’aquí quatre dies serà molt més complicat, perquè els que han viscut en el passat una certa vida d’Església seran ja morts... I faig un pas més: ¿i si l’Església fes d’una vegada el salt d’acceptar capellans casats i dones com a preveres, i fos més fàcil que se’n poguessin destinar a llocs com aquests?
Va, que és hora de desvetllar-se!
