Benvolguts. M’animo a escriure-us després d’haver participat i haver gaudit de la magnífica celebració de fa deu dies, el 30 de novembre, en què Xabier Gómez va ser ordenat bisbe i va iniciar el seu ministeri episcopal a Sant Feliu de Llobregat.
Jo no vaig ser a la catedral, perquè em pesava molt anar a un acte així sense tenir assegurat seient i angle de visió, però vaig poder participar-hi igualment seguint-lo per youtube, en una retransmissió molt ben feta, que em va facilitar ficar-m’hi a dins a les 11, quan va començar, i no sortir-ne fins que es va acabar, gairebé tres hores després.
Va ser, com he dit, una gran celebració. Ben pensada, ben preparada, ben executada, i amb un to, com em va comentar algú, molt de Vaticà II. Amb una participació entusiasta del poble cristià, que va mostrar, tot alhora, molta consistència humana i cristiana, moltes ganes de viure i expressar la seva fe i el seu esperit de comunitat, molt atenta a fer-se seves totes les referències d’obertura al món que allà sortien, i molta estimació mútua. I al final, en el discurs del nou bisbe, ben articulat en català, castellà i basc, la sensació que aquell home tenia una gran capacitat per a actuar com a catalitzador de la gent que estava allà reunida i dels que no hi estàvem. Per cert, començar citant la santfeliuenca Joana Raspall i Joan Manuel Serrat, i acabar citant l’abat Oliba, no té preu. Sí, Xabier Gómez era dels nostres, en el millor sentit de l’expressió.
Però després... Després, mentre fruïa del sentiment profund de pertànyer a una comunitat de creients potent, m’anava pujant per l’estómac un altre sentiment paral·lel i que contrapesa dolorosament el primer. I que, ho dic amb molta tristesa, l’anul·la, no totalment, però sí en molt bona part. I és el que us voldria transmetre, benvolguts bisbes i capellans.
Aquest altre sentiment es doble.
Per una part: ¿Qui canalitzarà aquesta potència cristiana que quan hi ha ocasió continua expressant-se amb força? Es va dir en la celebració del dia 30, i es va dient sovint, que ara és l’hora dels laics. Però el que passa és que les estructures que tenim estan pensades per a una Església dirigida i controlada pels capellans. I no em sembla a mi que els capellans puguin alliberar-se fàcilment d’aquesta tendència al control, que els surt de l’ànima, fins i tot en el cas dels que tenen més clar que això ha de canviar. Els capellans haurien de prioritzar la potenciació de laics i laiques per a les tasques parroquials i de tot altre tipus, i acceptar que ells en siguin els darrers responsables en aquelles que tinguin encomanades. I haurien de debatre amb ells, en igualtat, la gestió de la comunitat. Alguna cosa es podria aprendre, en la gestió parroquial, de la manera de funcionar dels moviments de laics, com ara l’ACO o la JOC. Són coses diferents, ja ho sé, però els mecanismes de fons es podrien aprofitar molt. Sí, ara seria hora de concretar, i posar per escrit, amb la màxima precisió, el que cal fer i com fer-ho. Anar tirant ja no val.
I per una altra part: No ens podem permetre, l’Església catòlica, que la celebració de l’Eucaristia a tants llocs comenci a ser tan escadussera. I no s’hi val a suplir-la, simplement, amb celebracions de la Paraula i Comunió. No s’hi val, perquè s’està creant una mentalitat i una percepció segons la qual ve a ser el mateix celebrar l’Eucaristia que no celebrar-la: ara, on no hi ha capellans, o quan pel que sigui un diumenge el capellà no pot dir la missa, ve un diaca, i fa la seva celebració substituta. Si no hi ha missa, hi ha la celebració equivalent. I no. No és el mateix celebrar l’Eucaristia que no celebrar-la. I la pregunta és: aquest diaca (o religiosa, o laic o laica) que fa la celebració substituta, ¿no el podrien ordenar capellà i fer que la comunitat cristiana pogués viure més plenament, i més catòlicament, la seva fe? A mi em sembla que estem traint –perdoneu que ho digui així de fort– l’encàrrec de Jesucrist! Jo demano als bisbes que potser llegiran aquest escrit que facin arribar al papa i als alts dirigents de l’Església la petició que accelerin el replantejament que un dia o altre caldrà acabar fent. I demano als capellans que es mobilitzin, com fa no gaires anys van demostrar que eren capaços de fer, i promoguin un manifest sobre aquest tema, que els afecta en la qualitat del seu ministeri i en la seva promesa de servei a l’Església.
Benvolguts, disculpeu l’atreviment d’aquestes ratlles. Gràcies per la paciència de llegir-vos-les. I que el Senyor Jesús i el seu Esperit ens acompanyin!
