Continuo amb el tema de la setmana passada. L’Església d’Europa necessita una notable sacsejada i un notable replantejament per remuntar la fe cristiana en aquest continent que és, a hores d’ara, tot ell País de Missió. L’Església europea s’ha de posar tota ella en mode “sortida”, tal com diu l’afortunat eslògan posat en circulació pel papa Francesc.
Una Església en sortida vol dir sobretot, em sembla, dues coses. Una, no quedar-se tancada dintre les parets eclesials, sinó anar allà on hi ha la gent, i compartir la vida, i ajudar a fer realitat tot allò que permeti a tothom viure una vida digna. I dues, no quedar-se tancada en les maneres de fer de tota la vida, esperant que la gent ja vindrà, sinó ser conscient que ara cal canviar els mètodes, perquè cada cop serà menys la gent que vindrà, i caldrà fer una nova oferta que cridi a venir, ni que sigui només als que s’han anat distanciant de la participació comunitària i que potser esperen algun senyal que els animi a tornar.
I aquí és on entren les possibilitats noves que els capellans casats podrien significar. No, no penso de cap manera que aquest fet resoldria tots els problemes, sinó que se situa en allò de les “propostes interconnectades” de què parlàvem en el darrer article. I per què? Doncs perquè l’actual forma de reclutar candidats al presbiterat ja no està en condicions de promoure aquesta Església en sortida. Alguns potser sí, però molt pocs. El reclutament per la via de la vocació personal, la perspectiva d’uns anys de formació en un lloc tancat, i la condició del celibat, dona, en les circumstàncies actuals, inevitablement, com a resultat, un tipus de preveres ancorats en el passat i que tenen majoritàriament com a principal aspiració reproduir l’Església del passat i no, de cap manera, obrir els camins nous que ara cal obrir, els camins de l’Església en sortida.
I és que, com veiem cada dia en els nostres bisbats, i llegim també, amb tristesa, als mitjans de comunicació, a tot arreu del nostre món occidental els preveres que s’ordenen ara són cada cop més conservadors. No pot ser d’una altra manera. El model de prevere previst en el Concili de Trento ja ha tocat fons i, o el canviem i obrim les portes a preveres casats, amb vivència parroquial o comunitària, als quals les comunitats, l’Església, demani de fer aquest servei, o ens encaminarem decididament vers una Església cada cop més tancada i residual. Tot el contrari d’una Església en sortida.
