El títol d’aquest article no és certament actual. Ara no hi ha, segur, cap camí que baixi de Jerusalem a Gaza, ni físic ni, menys encara, metafòric. I tan bé que estaria que hi fos, tant en el primer sentit com en el segon!
L’expressió amb què inicio aquest article és de fa dos mil anys. Es pot trobar al llibre dels Fets dels Apòstols 8,26. El capítol vuitè dels Fets narra la primera vegada que alguns dels deixebles van sortir de Jerusalem per anunciar Jesús i l’Evangeli. Van ser els del grup de jueus hel·lenistes, el grup que encapçalava Esteve, que van haver de fugir per la persecució que els venia a sobre després del martiri del seu líder. I, aprofitant la fugida, anunciaven la bona nova per allà on passaven.
Com a exemple d’aquesta tasca d’anunci, els Fets posa el cas de Felip, un dels set que s’encarregaven de la comunitat hel·lenista. Felip baixa a Samaria, i allà anuncia Jesús a molta gent. I allà sent la crida d’un àngel: “Vés cap al sud, al camí que baixa de Jerusalem a Gaza. Ara no hi passa ningú”. I cap allà se’n va Felip, i llavors arriba un alt funcionari etíop que tornava d’un pelegrinatge a Jerusalem, li anuncia Jesús, i acaba batejant-lo. I l’etíop continua el camí tot content per la descoberta. Per cert, cap preocupació pel futur cristià de l’etíop. Tant és. La felicitat que s’ha endut aquell home és una garantia per viure. La fe, l’Esperit, fa aquestes coses. És llavor sembrada que segur que donarà bon fruit. Incontrolable.
Torno a la crida de l’àngel: “Vés cap al sud, al camí que baixa de Jerusalem a Gaza. Ara no hi passa ningú”. Sempre m’ha com fascinant aquesta frase. Fa una sensació tranquil·la, de vida de cada dia, de normalitat pacífica. Felip arriba allà, una zona mig deserta, i llavors arriba el carruatge del funcionari. Parlen, Felip puja al carruatge, i se’n van tots dos camí avall, sense res que els destorbi. Una delícia de camí, i una delícia de conversa.
Hi he pensat força vegades, en tots aquests mesos de l’horrorosa guerra promoguda per Netanyahu i el seu govern, aprofitant els insensats atacs de Hamàs del 7 d'octubre. ¿Com és possible tanta inhumanitat, tanta maldat? I penso en aquell camí pacífic de fa dos mil anys i m’agafen ganes de plorar. Allà es va anunciar la bona nova de Jesús, un dels primers llocs on va arribar aquest anunci transformador. I penso en Felip, en l’etíop, en el carruatge, en el bassal on van aturar-se per al baptisme... ¿Què deu haver-hi, ara, en aquell trajecte? Dolor i més dolor, por i més por, mort i més mort. Que baix que hem caigut, la humanitat!
Permeteu-me aquest article que és de pura lamentació. Però no només de lamentació. També és d’invitació a la pregària. I d’invitació a fer cadascú el que consideri oportú a nivell d’acció.
I, per acabar, permeteu-me afegir un altre record de Gaza, aquest amb un punt de divertit. Explica Gregori de Tours, un historiador i bisbe del segle VI --una època en què els cristians portaven de casa el pa i el vi per a l’eucaristia i el deixaven a la sagristia abans de començar la celebració--, que una viuda de Lió acostumava a portar vi de Gaza, que era un lloc reconegut com a productor de bons vins. Doncs heus ací que un dels ministres encarregats de recollir aquestes ofrenes venia de casa amb un vi fluixet, el canviava pel bon vi de Gaza que havia dut la viuda, i s’emportava aquest bon vi per al seu ús personal... He trobat la història al llibre de A.G. Martimort La Iglesia en oración, pàgines 384 i 385. Gaza, zona productora de bons vins. Qui ho hauria dit, veient com està ara!
