A alguns quasi ens fa nostàlgia que Pentecostès s’acabi sense Octava. Però resulta que l’any litúrgic és savi i vuit dies després de Pentecosta apareix la festa de la Santíssima Trinitat, és a dir, de la unió estreta -o comunió- del Pare, Fill i Esperit Sant que, pel fet de contenir el mateix misteri de la Pentecosta, bé es podria considerar com una prolongació d’aquesta Festa, gairebé com la seva “Octava”. I que em perdonin tots els qui em poden perdonar aquest mode de parlar.
En efecte, la primera lectura ens mostra el que ja vaig dir la gran diada de Pentecosta: que el Pare té en el seu interior la seva Saviesa, la seva Paraula, la qual en la figura única de Jesús de Nazaret, l’Ungit de Déu, ens és enviat al món, juntament amb l’Esperit Sant d’Amor que uneix Pare i Fill. La Trinitat és la realitat i la història sobre del món de l’amor de Déu.
Per això l’Evangeli d’avui és molt particular: és com la confidència que Jesús fa als seus deixebles i que està ampliant a nosaltres el dia d’avui: Jesús reconeix que encara té moltes coses per a dir-nos, però que seria una càrrega massa pesada si ens les digués. No tot ha de ser paraula, sinó comprensió, comunicació de la Veritat i de l’Amor. Per això ha de ser enviat l’Esperit: com una claror de Déu que ens fa entendre el temps de Déu, la voluntat de Déu, el seu Amor, la Veritat que no podem ni posseir ni abastar sinó que ens ha d’empènyer de caritat en caritat.
I quan aquest Esperit -el Consolador, el Defensor- ens serà lliurat i comunicat fins al fons del cor anirem entenent. Jo, ara, crec que he entès més bé, que la fe, ben mirat és una mirada apreciativa, afectuosa, dirigida a Jesús, Salvador. És suficient aquesta mirada afectuosa per tal que neixi la fe en el fons del cor. Això implica que els senzills tinguin una fe autèntica, avalada pel mateix Crist que ens atreu i per l’Esperit que dóna qualitat a la nostra mirada, segons el que diu un dels escrits més rigorosos -gairebé filosòfic- del Nou Testament, la Carta als Hebreus: “Tingueu la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el que la porta a la plenitud” (Hebreus 12, 2).
Vull remarcar que aquest pas endavant en la comprensió comporta una simplificació interior, una obertura a Déu i als altres, perquè em fa apreciar més la fe dels que, amb un bri d’arrogància, en diem “els senzills”, els qui sense complicacions estimen, ajuden, s’entreguen per tal que els altres siguin feliços. S’entreguen com Déu s’entrega, perquè aquesta és la condició de Déu… i la nostra.
De veritat en veritat; de caritat en caritat. Vers Deu i vers els altres fins que siguin germans. Així, la festa de la Trinitat és una continuació coherent de Pentecostès, la “capital de les festes”. És la història de l’amor més gran -el de Déu- comunicat als nostres cors, des del Pare a través de la Paraula viva que és Jesús i de l’Esperit Sant que “ha vessat en els nostres cors el seu amor” (Romans, 5, 5: segona lectura d’avui, festa de la Trinitat).
Enllaç extern
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.