Transfiguració: la llum del cel ens esquitxa en el sofriment

A vegades, en la vida, es donen escenes transfigurades. La Parròquia de L’Ametlla del Vallès, el dia de la Missa Exequial de Mn. Joan Bellavista semblava transfigurada. Era com si resplendís la gent, la pregària, la llum del dissabte matí, la percepció de la Presència de Déu el Pare, de Jesucrist, Paraula que ens arriba al cor i de l’Esperit de l’Amor diví. Perquè són la pregària, la llum de Déu, l’amor que ens penetra i ens envolta els qui produeixen la transfiguració del que és humà. 
 
L’evangelista Lluc subratlla aquests elements de transfiguració: la pregària “Jesús… pujà a la muntanya a pregar… Mentre pregava la seva cara va canviar”; també la llum “el vestit es tornà d’una blancor esclatant… i van veure la glòria de Jesús”, és a dir la seva llum divina; així com la presència en el núvol de la veu del Pare “Aquest és el meu Fill, el meu Elegit: escolteu-lo”. 
Sobretot, Lluc narra el contingut de la conversa entre Jesús, Moisès i Elíes: “parlaven de l’Èxode -la Creu- que Jesús havia d’acomplir a Jerusalem”. De tal manera que el més absurd de la terra -la crucifixió de Crist i dels justos- és il·luminat per la llum i per la veu del Pare del cel, com si l’Esperit de Déu fos un focus potentíssim de llum capaç de posar en clar la gran veritat de l’entrega per amor de Jesús en la Creu que havia de sofrir a Jerusalem. 
 
En la Transfiguració de Jesús, la terra resta il·luminada per la llum del cel. És ben tradicional aquesta visió de la Transfiguració. En la cèlebre pintura de Rafael, a la Pinacoteca Vaticana, el quadre queda dividit clarament en dues parts: la terrestre amb totes les figures que es mouen per la insatisfacció, pel desig, per les passions, i les tres figures de l’esfera superior que pertanyen clarament al “cel”: Jesús, i també Moisès i Elíes, que apareixen “gloriosos”, celestials. Entre totes dues esferes, els participants en l’encontre entre cel i terra propi d’aquesta vida:  Pere, Jaume i Joan, que tenen els ulls carregats de son, però -un cop desvetllats- veuen la glòria de Jesús. I és que la llum del cel ens esquitxa en plena malaltia, en la pujada costa amunt, com ho va tenir de fer Mn. Bellavista -i com ell, tants d’altres!- els darrers temps  de la seva existència per assolir el Crist que els acull.  
 
M’agradaria no perdre de vista totes les variacions d’ànim que en el seu itinerari amunt i avall de la muntanya de la Transfiguració experimenten els tres íntims de Jesús, Pere, Joan i Jaume:  la sortida per anar a pregar a la muntanya amb Jesús era un feliç goig matiner. Després, la blancor esclatant del rostre i del vestit, senyal del misteri de la vida celeste de Crist, “imatge del Déu invisible” (Colosencs 1, 15), devia enlluernar els tres apòstols de tal manera que els seus ulls no podien suportar la claror i es tancaven per una son profunda.
 
Desvetllats, però, la glòria de Jesús els il·luminà els cors i els feu tastar encara amb més intensitat la felicitat de l’Esperit: “Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres Cabanes…”. ¿Per què Pere “no sabia què deia”? Perquè la vida corrent a la terra no és parar-se en cap felicitat sinó endinsar-se en la vida que  va portant coses pròsperes i adverses. Sempre passen coses en la vida i hem de tenir els ulls oberts per percebre-les i les mans a punt per actuar de cara al bé de tots. Per això Pere no sabia què deia. Encara no sabia viure com Jesús. Per això quan cau el núvol damunt d’ells -núvol del “no saber”, núvol de la foscor i de la contradicció àdhuc en l’Església- els apòstols “s’esglaiaren” i només Jesús quedà seré, tot sol. Senyor, Jesús, salveu-nos de l’esglai que ens fa pensar que estem sols! Tot i els mals que veiem en l’Església volem confiar fermament en Vós. 
 
Hi ha finalment una darrera variació en l’ànim dels apòstols: saben callar i comencen a viure l’Evangeli. “Ells guardaren el secret. I aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist”. Després d’experimentar la bondat immensa de Crist, l’ànima ha canviat, transfigurada en el seu fons. Posseïda per un goig seré, inefable, però capaç de trobar paraules de llum que ajuden els altres.

Diumenge segon de Quaresma