Tothom comença estimant Jesús i fent cas de la seva paraula

Jesús li respon a Judes, no pas l’Iscariot: “Qui m’estima, guardarà la meva paraula”. És important aquest inici de l’Evangeli del diumenge, perquè en la vida cristiana, sovint, les coses comencen així: una mirada afectiva a Jesús -una apreciació- i l’observança d’alguna paraula seva, per exemple, “Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu” o de qualsevulla de les Benaurances.
 
Tot seguit ve la promesa de Jesús de la qual també hem de fer-ne cas: “el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Se’ns promet l’amor de Déu i la presència de Déu en el nostre cor creient. Llegim aquest Evangeli en temps de Pasqua perquè tot és fruit de la Resurrecció de Jesucrist.
 
Avui ens podem preguntar: Quina repercussió té en nosaltres la Resurrecció de Jesús? Creiem  que Déu ens estima; en tenim la vivència ja que la vida ens porta els signes de l’Amor més gran. Com no es cansa de dir J. A. Gonzàlez Casanova, “Déu està en els detalls”; a més, creiem i sabem que el Pare i Crist vénen a fer estada en nosaltres. No estem sols. La vida té ple sentit en Déu. L’amor infinit de Déu és el nostre tresor -és nostre!- podem disposar d’ell per a arribar a estimar els altres com Crist ens estimà.
 
No puc seguir endavant, sense fer esment de la involuntària interrupció que he tingut de fer en aquestes “contemplacions dominicals”. Puc dir, com Fray Luis de León, “decíamos ayer”. Puc dir que sóc el mateix. Però la meva experiència de caiguda, trencament de fèmur, operació brillant i recuperació, ha estat quelcom de molt intens. Un episodi que no em fa ser una altra persona, però que m’ha fet passar per un camí en què he tastat el millor i gairebé el pitjor del que la vida ens sol portar: l’experiència que Déu és amb nosaltres i amb mi, unida a la percepció de la bondat de la gent, i l’experiència d’una gran fragilitat personal que, aquests dies, anava unida a la foscor de l’Església dels pecadors, tal com la posen de manifest els mitjans de comunicació. Sobre d’aquesta experiència contrastada em semblava sentir la veu del Salm 17: “Déu meu, claror en les meves nits!”.
 
La claror de Déu il·lumina aquest text tan bell de diumenge. Com fa sovint Joan, la frase “qui m’estima, fa cas de les meves paraules”, es repeteix en forma negativa: “Els qui no m’estimen, no fan cas de les meves paraules”, però -a més- ara se’ns diu que les paraules de Jesús no són seves sinó del Pare que l’ha enviat. Tot Jesús és Paraula del Pare; no es pertany a ell mateix sinó al Pare i als germans. En el Pare es retroba ell mateix, perquè el Pare és el seu origen: “El Pare és més gran que Jo”, tot i que “Jo i el Pare som U”, en un sol Esperit.
 
Hi ha, en penúltim lloc, el tema de la pau: “Us dono la meva pau”. És la mateixa pau amb la que Jesús visqué i assumí la Passió. No és la pau del món que es basa en gaudir del descans i de l’oci. La pau de Crist és una altra cosa. Deien els “Fets dels Apòstols”, el diumenge passat: “Per entrar en el Regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions” (Fets 14, 22). La pau és la iniciativa, el ritme i l’alegria de caminar vers el regnat de l’Amor de Déu. És enfocar la vida sense por: “Que s’asserenin els vostres cors. No us acovardiu”, exhorta amb precisió el nostre Evangeli.

VI Diumenge de Pasqua