I tantes! Al menys quatre.
1a. L’escenari de Jesús amb els deixebles. Jesús pujà a la muntanya, símbol de l’actitud de cercar Déu. La profecia de Sofoníes (IV diumenge del temps “durant l’any”), diu clarament que la primera actitud del qui vol la humilitat i la justícia -dues de les Benaurances- consisteix en cercar i estimar Déu.
Les multituds resten a baix a peu de muntanya. Jesús puja, s’asseu i dialoga amb els deixebles que s’han atansat fins a Ell. Vol instruir-los amb pau i amb autoritat, però no pas imposant una doctrina sinó proposant una forma de viure que reflecteixi la manera de ser de Déu que és Amor. Els qui escoltem Mateu 5, 1, no pertanyem a la multitud: som deixebles. L’encontre amb Jesús és el començ d’una vida feliç.
2ª. Les Benaurances ens permeten travessar aquest món sense caure en les temptacions dels diners, el poder i l’èxit fàcil. Les Benaurances són la manera de viure de Déu i també la manera d’obrir-nos al seu voler, tot renunciant al “curs del món” fet de les temptacions conegudes: diners, poder, èxit fàcil, que avui atreuen el desig dels adolescents i joves que potser mai no han treballat ni s’han esforçat però experimenten la frustració de no ser rics com els financers o els futbolistes.
Quines actituds ens calen per a poder viure les Benaurances? Sofonies hi respon: “Cerqueu el Senyor vosaltres, tots els humils del país que compliu els seus preceptes. Cerqueu la bondat, cerqueu la humilitat.” (Sof 2, 3). És molt clar: primer cercar Déu. Després, com un camí que ens hi porta, revestir-nos d’humilitat i cercar la justícia, la bondat, l’amor que ve d’Ell.
3ª. Ens cal fer aquesta travessa en grup, en comunitat, en la famosa “resta d’Israel”, ben units els deixebles.
Novament ens ajuda Sofoníes: “Jo faré que resti dintre teu una gent humil i pobra, que cercarà refugi en el meu Nom” (Sof 3, 12). És la resta d’Israel que no dirà mentides ni farà maldats.
És la comunitat cristiana dels fills de Déu, que no es distingeix pas per reunir gent sàvia, poderosa o aristòcrata, sinó gent a la qual el món té per ignorant per a confondre els savis; gent feble per a confondre els poderosos i gent que no compta per anul·lar els qui són alguna cosa (1 Co 1, 26).
És natural que mentre rebem l’embranzida violenta del “curs del món” ens vinguin dubtes de la racionalitat de pertànyer al món de les Benaurances. Però una veu més creïble que totes ens adverteix que cal que hi sigui l’amor amagat en el dia a dia bo, regular o difícil; cal que intentem posar l’amor, perquè si no, tot es desfà en el sense sentit.
Sovint, la comunitat no és allò que se’n diu la perfecció, però la tolerància forta dels humils, va superant les onades de les successives temptacions. Així no caiem en el complex d’inferioritat. Serem forts en Déu: farem no pas el que els homes volen sinó el que Déu vol.
4t. Cada un ha de rebre el seu o els seus carismes que el faran benaurat.
Quin és el teu carisma? Una certa pobresa que et porta a voler ser consolat per Déu, ja que tens dol, i penes i no et poses un escambell perquè comences a aprendre la humilitat?
O bé el desig de justícia, de trobar una fórmula no només per tal que el món “funcioni” sinó perquè funcioni en bé de les persones?
Acabo amb les benaurances que voldria fer meves avui: voldria ser compassiu, misericordiós, sense judicar. Amb els braços ben forts per a aixecar els qui s’ensorren; voldria tenir net el cor i conèixer i estimar Déu; voldria treballar per la pau: respectar l’Islam i Israel i –recíprocament-- ser respectat pels que són “germans”.
