V. DIUMENGE DE PASQUA
10. “La vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist” (Colossencs 3, 3).
Encara ens ressona en la memòria el Pregó Pasqual, les campanes i les campanetes de la resurrecció acompanyant l’himne “Gloria a Déu a dalt del cel”, i encara recordem l’evangeli de Lluc, amb les dones cap el sepulcre, quan troben que ha estat treta la pedra del sepulcre: queden esglaiades perquè el troben buit. És el perfum ple de bellesa de la Vetlla Pasqual. Al matí, en la Missa del dia el lector de la Carta de sant Pau als cristians de Colosses anuncia la gran esperança cristiana: “la nostra vida està amagada amb Crist en Déu”
Així com Crist viu plenament en Déu la seva vida divina, així també nosaltres, creients i seguidors de Crist tenim en Ell la nostra vida amagada en Déu. Ja ara: el mateix Esperit Sant, del Pare i de Crist, anima aquesta nostra vida de fe, d’esperança i d’amor que hem començat aquí baix, a la terra, i que és ben diferent de la vida segons el món. Per Pasqua comença la vida dels fills de Déu, la vida de les Benaurances, la vida transfigurada segons l’Esperit, fins que arribem a la plenitud dels fills de Déu. Al·leluia.
11. L’Alfa i l’Omega, el principi i la fi.
Fa molt anys vaig entrar a la Basílica de Sant Ambrós de Milà. Tot caminant cap a l’altar major, a mà dreta, em va semblar que hi havia una representació d’Adam, sortit de les mans de Déu. Quan em vaig atansar, vaig comprovar que era una representació del Ressuscitat que tenia escrites com a lema les següents paraules de l’Apocalipsi 1, 18: “No tinguis por. Jo sóc el Primer i el Darrer. Sóc el qui viu. Era mort, però ara visc pels segles dels segles. I tinc les claus de la mort i del seu reialme”. Com si digués: Un moment em va despullar la mort, però ara visc per sempre i ara sóc el Senyor de la vida i de la mort.
Vaig quedar colpit com si mai hagués llegit aquestes paraules. Jesús viu. Viu per sempre. Viu amb Déu. Per això els orientals es saluden, tot dient: “El Senyor ha ressuscitat, al·leluia”. Aquest és el destí de Jesús perquè és el Fill de Déu: viu sempre amb el Pare i ens dóna sempre l’Alè -l’Esperit- que és del Pare i d’Ell. Però vaig veure de nou la fesomia d’Adam en el Ressuscitat: i vaig entendre que viure sempre amb Déu i amb els altres és el sentit de la vida del fills d’Adam. Nosaltres també hem començat a viure –i viurem sempre, així ho esperem—la vida de l’Esperit que ens comunica la Bondat de Déu. Perquè la gran esperança és que ja ara podem percebre un tast de la Bondat de Déu. I hi podrem participar plenament.
