Una paraula lliure i plena: Jesús

Servidors de la Paraula de Déu.
Quan encara era al ventre de la seva mare, Déu ja havia fet “profeta” a Jeremies: “Et vaig consagrar profeta, destinat a les nacions” (Jer 1, 5). En realitat, el diumenge 4t. durant el Temps de l’Any dedica totes les lectures a glossar la importància dels “servidors de la Paraula de Déu”, ja siguin profetes majors com Jeremies, ja siguin els “ministres de la Paraula” (els capellans ho som), ja siguin tots aquells que -des del silenci atent de la pregària- escolten aquella Paraula que ve de més lluny que el soroll del món.
 
Així, la primera lectura ens presenta un dels grans profetes majors: Jeremies, tan humà en les seves penes i esperances. El Salm 70, per la seva part, ens empeny a tots a que les nostres paraules siguin -en el fons- lloança a Déu o referència a la seva Bondat: “els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu”: és a dir, diran que la vida no és inútil ni negativa, perquè en ella la força de l’amor de Déu ens sosté i ens empeny suaument, gairebé sense que ens  adonem.
 
La Carta de sant Pau sobre l’Amor, ens adverteix però que, precisament sense amor, són limitats o incomplets el coneixement, àdhuc la profecia, tot el que són conceptes privats però de l’impuls que ens fa estimar i actuar envers l’objectiu del bé comú. Diu la Carta Primera als Corintis: “Els dons de profecia o coneixement que ara posseïm son incomplets” (1 Cor 13, 9).
 
Finalment l’Evangeli d’avui ens presenta Jesucrist, la Paraula sortida del silenci amant del Pare, aquell que parla amb llibertat i plena autoritat els humans perquè ens ha estimat fins a la fi.
 
Avui podem adorar Jesús en la seva llibertat, ja que no deixa de parlar tot i que serà mal comprès. La Salvació per la Paraula s’obrirà pas malgrat l’enuig momentani o temporal dels oïdors.
 
Jesús sap estar sol, però en realitat no està pas sol en el món.
Té molta profunditat el final del present evangeli: “El tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble, per estimbar-lo. Però ell se n’anà, passant enmig d’ells.” (Lluc 4, 30). Aquesta escena, amb Jesús que sap esmunyir-se de les multituds que o volen fer-lo rei o volen matar-lo, s’assembla força a l’escena narrada per Joan 6, 15, en la qual “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya”.
 
Jesús no es deixa manipular per la força de l’opinió dominant, ni per la força que l’exalça ni per la força que el vol destruir. Ell sap de quina manera ha de passar pel mig dels qui el voldrien estimbar i pel mig dels qui el voldrien fer rei. Jesús és ell mateix: Bondat infinita, ple de la presència del Pare, perquè, tot i que està sol, en realitat “jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi” (Joan 16, 33). Jesús és també ple de l’Esperit d’Amor, que també, ens ha estat promès a nosaltres. Tampoc nosaltres no estem pas sols: “Vindrem a ell i farem estada en ell” (Joan 14, 23). Nosaltres, els cristians, estem en el món com una minoria significativa que -ancorada en el silenci amant del Pare i plena de la comunicació de l’Esperit d’Amor- podem passar pel mig el món sense ser del món, amb la força desarmada de la fe que espera en Crist i que no es cansa d’actuar amb la seva caritat. Envers Haití i envers els més propers i veïns.
 
Són molts avui els qui, davant de les desgracies i dels mals dels innocents, pregunten com en el Salm: “On és el teu Déu?” (Salm 42, 4). Podem respondre amb raó: en el nostres cors, empenyent-nos a actuar el bé amb la comunicació de la seva Bondat infinita. ¿Seria massa dur dir que Déu es fa absent dels qui fomentem o tolerem les barraques de fusta o de cartó i les cases sense fonaments, que cedeixen i cauen damunt dels més pobres a la primera embranzida de la terra que tremola?

Quart diumenge durant l'any