Voldria mostrar que, per l’Evangeli, la pregària és essencial en la vida cristiana. Es tracta de la pregària que és simultàniament adoració i súplica a Déu. És ad-oració perquè l’ànima prega en un estat entregat d’amor i acció de gràcies. És súplica perquè, al menys implícitament, demanem que Déu ens escolti i ens comuniqui el seu Amor.
Tot i que em centraré sobretot en la contemplació de l’Evangeli del diumenge XXIX durant el temps, vull presentar el conjunt de les lectures d’aquest dia. La primera mostra la pregària de Moisès, sostingut per Aaron i Hur. D’aquest fragment de l’Antic Testament no diré res més que una cosa molt important que repetia en els anys cinquanta l’alcalde místic de Florència, Giorgio La Pira: “La pregària és una força històrica”. És la força de Déu que a través de la nostra fe, plena d’esperança i d’amor, entra en la història que estem vivint per aportar-hi llum i sentit de la vida.
La segona Carta a Timoteu no parla directament de la pregària, però diu que el coneixement de l’ Escriptura -sovint, font d’oració- ens porta a la saviesa que “per la fe en Crist, duu a la salvació”, cosa que el Salm ja havia insinuat en lloar l’home que medita la Llei del Senyor.
L’Evangeli de Lluc conté una paràbola que ens diu com hem de pregar sempre sense desanimar-nos.
La síntesis del que haig de dir, inspirat per aquest Evangeli és ben senzilla. La vida del creient, si ha de ser realment viva i, a més, alliberadora de les lleis que el món imposa, ha d’estar amarada i fecundada per la pregària. La vídua que prega insistentment al jutge injust és exemple per tal que preguem sempre i sense cansar-nos, perquè estem fent una cosa vital, i preguem -si ho fem com la vídua- amb la fe i amb la confiança segura que serem escoltats per Déu.
Al final de la paràbola, hi ha una pregunta punyent de Jesús, no pas feta per a angoixar-nos sinó per a fer-nos responsables. La pregunta és: “El Fill de l’home, quan vingui, trobarà la fe a la terra?”. Atenció. No pegunta exactament si trobarà fe. Pregunta si trobarà “la” fe, gairebé en el sentit de si trobarà la fe com la d’aquesta viuda, perquè és aquesta fe -que sap pregar insistentment- la que val per a navegar per la vida.
I la resposta és que depèn de nosaltres, de la nostra responsabilitat. Si la nostra fe, petita com un gra de mostassa, és nodrida -i vivificada- per l’oració, sí que la trobarà. Al llarg de la vida he observat que no és la fe superficial, sense amor ni obres, la que passa als fills. En tot cas, la fe que passa als fills és la dels pares que viuen la religió amb autenticitat, preguen com a infants en la falda de la mare i actuen -es donen als altres- de forma coherent. És clar que hi ha la llibertat dels fills per entremig, però -en tot cas- la fe que se sol transmetre és del tipus “fe que prega, espera i actua amb amor”.
Vull dir que la resposta negativa s’imposa, davant d’una actitud nostra negligent: que negligeix la pregària. Si som freds o indiferents, quan el Fill de l’home torni, no trobarà pas la fe sobre la terra, sinó que trobarà l’erm de la indiferència i de la manca de relació amb Déu.
Pregària: Jesús, Fill de Déu, tingues misericòrdia de nosaltres i posa en els nostres cors i en els nostres llavis la paraula de lloança i de súplica que fecundi la nostra existència i la faci lluminosa i esperançada.
