L’Evangeli de diumenge 1 de novembre 2009. Tots Sants.
"En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué i se li acostaren els deixebles". Comença el Sermó de la Muntanya que sacseja el món, i li proposa una forma de vida oberta a Déu "ric en l'amor i en la fidelitat".
En l'evangeli sovint el paisatge fa joc amb el missatge que proposa. En l'escena de la Samaritana es parla de l'aigua viva, i el paisatge el forma un oasi amb el pou de Jacob. I el Salm 23 presenta el Bon Pastor portant a les "verdes prades" les ovelles que han hagut de travessar "barrancs tenebrosos". Aquí, Jesús -per anunciar el seu missatge- puja a una muntanya, cosa que ens fa respirar feliços, però també ens demana un esforç, una conversió, per tal d'aixecar el nivell d'humanitat.
El nivell puja i capgira els objectius als quals tendeixen les nostres passions més elementals: posseir riqueses, acumular poder i assolir notorietat per tal de ser feliços.
Ara se’ns proposen uns altres objectius de felicitat a redós de la saviesa de Déu: ser despresos, generosos, capaços de compartir i d'acollir (pobres d'esperit); ser senzills per tal de posseir un lloc de relació i de servei mutu, que eviti l'arrogància (feliços els humils); fer del nostre plor una obertura al consol de Déu i un motiu de solidaritat amb els qui ploren (feliços els qui ploren); tenir fam i set de ser justos, no pas corruptes ni corruptors.
Ara venen les últimes quatre benaurances segons sant Mateu: ser compassius, tenir el cor comprensiu, ple d'amor, que aixeca els qui trontollen, sense donar-los-hi cop de colze; tenir el cor net per a contemplar Déu en tota cosa i sobretot en tota persona; treballar infatigablement per la pau i emanar pau de la nostra persona; mantenir-se ferms en els entrebancs i serens en les persecucions pel fet de ser justos. Aquest és el camí cap el Regne de Déu, el nucli del qual és Crist, felicitat nostra.
Certament ens cal ser amics seus per tal d'assolir la seva forma de vida. Ens cal la gràcia del seu Esperit.
