L'any 70, l'exèrcit de Roma arrassà Jerusalem. L'evangeli d'avui es refereix a aquesta ensulsiada amb termes apocalíptics com de la fi del món. "Aquells dies seràn d'una gran tribulació. Com no n'hi ha haguda cap des que Déu va crear el món, fins ara, ni tornarà a haver-hi cap més" (Marc 13, 19; Apocalipsi 7, 14).
¿Com podriem expressar en el nostre llenguatge habitual, el to apocalíptic dels evangelis: "el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror, les estrelles aniran caient del cel"...?
Podríem dir que el nostre futur és molt fosc; que sobre del nostre món hi cauen més problemes dels que el mateix món pot suportar i per això, hi ha un moment en el que tot fa crisi: és com si trontollesin els fonaments del món present.
Sí. Hi ha un moment crític en que trontollen les bases que sustenten el nostre món, però també hi ha lloc per a l'infantament d'una nova època. Copio una frase escrita ¡el 1979!: "Gastem més energia de la que podem permetre'ns. Un dia tot farà crisi i haurem d'orientar les coses d'una manera radicalment diferent. No serà la fi del món, en general, però serà la fi del món del consum".
Per això, si tornem a l'evangeli, hi trobem ara un missatge esperançat: "Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols, amb gran poder i majestat. I llavors Ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits dels quatre vents..." (Mc 13, 26-27).
Segueix el llenguatge apocalíptic: el Fill de l'home, els núvols, el poder i la majestat. Ara, però, aquest llenguatge sona en clau d'esperança, perquè Jesucrist retorna sempre per a reunir els seus elegits. No només a la fi del món, sinó després de cada crisi profunda: després que la germana mort ens cridi; cada cop que els fonaments del món s'esfondrin, com va passar -fa vint segles- l'any 70 en la destrucció de Jerusalem; després de les convulsions i corrupcions actuals; i evidentment, quan s' esdevingui la fi del món, Jesús vindrà a reunir-nos amb Ell. Aquesta és i serà la nostra esperança.
