Almoina, pregària, dejuni.
1. Element comú: l’home interior.
Hi ha coses que no s’han de fer de cara a la galeria. Més ben dit: han de restar en la intimitat del cor: en el secret entre el Pare del cel i el qui fa l’almoina, prega i dejuna. Per què ens cal ser més del que aparentem ser?
Perquè els nostres pensaments tinguin el coixí del silenci i de la reflexió, i puguem rebre aquella actitud d’amor que ve de Déu. En aquest sentit, Sant Joan de la Creu no es cansava de recomanar que visquéssim amb “advertencia amorosa a Dios” (Llama de amor viva, 3, 33). Avui diríem “amb atenció amorosa a Déu” i al proïsme.
Així podrem rebre l’Amor per tal de posar-lo en qualsevol circumstància de la nostra vida: en les més prosaiques. És per poder posar l’Amor que ve de Déu en el fons del cor i en plena vida, que el qui fa almoina, prega i dejuna ho ha de fer en “secret”, allà on només el Pare del cel ho veu, allà on el Pare habita i comunica la seva Bondat.
2. La pregària.
És bo de pregar quan s’està massa atrafegat o accelerat. L’oració ens fa respirar i ens dóna pau.
És bo de pregar quan hom té una necessitat: un malalt, una dificultat insoluble. No pas perquè el Senyor actuï immediatament i miraculosament, com a “solució” d’aquest estat de necessitat, sinó perquè Déu ens inspiri i inspiri a tots els hi tenim part en aquesta situació difícil. I ens cal confiança: la Providència de Déu capgirarà la situació fins a mostrar-nos la sortida realista. Nosaltres actuem i confiem, segurs d’anar a parar al Regne de Déu.
No és bo pregar amb egoisme: “així, tot sortirà bé”. Passa que tota pregària de súplica reposa sobre la pregària de lloança a Déu. No pas perquè Ell sigui un egòlatra que vol ser lloat com un dèspota, sinó perquè l’adoració, la lloança i l’acció de gràcies, ens situen com a fills de Déu davant de la Bondat infinita que ens és vida.
El més important és que el Sermó de la Muntanya no recull algunes experiències de pregària sinó que recull l’experiència de Jesús, el Fill de Déu, el qual ens la comunicà amb el Parenostre, la pregària per a tota la humanitat. En el Parenostre, com en les grans pintures de La Transfiguració de Rafael o de L’enterrament del Compte d’Orgaz, del Greco, hi ha el pla inferior de la terra i el pla superior de l’acció de Déu. Exemple: si perdonem aquí a la terra, l’Amor de Déu ens perdona des del “cel”. Crist gloriós és pa de la vida per a tots perquè compartim el pa aquí a la terra.
3. Novament: neguit o confiança.
“No podem servir Déu i el diner”. Perquè el qui estima el diner i confia en ell crea una espiral d’anhel, de possessió i de neguit que no s’acaba mai. Per a estimar Déu i els altres cal estar lliure de la preocupació pels diners. No us neguitegeu, no camineu preocupats ni afeixugats.
En la comparació amb els lliris del camp que vesteixen amb més bellesa que Salomó i amb els ocells del bosc que tenen el miracle de les plomes que els abriguen, crec que no tot és poesia, per part de Jesús, sinó un advertiment que també nosaltres “som natura”, com els lliris i els ocells.
M’explico: avui en el planeta, som el doble d’éssers humans que quan érem infants. Déu, però, ha disposat la natura de tal forma que n’hi hagi per a tots i encara en sobri. Avui, amb l’ajut de la tecnologia, la natura –la terra— pot nodrir tots els éssers humans. Els homes hem de treure les barreres i els impediments perquè tota la gent pugui menjar, tingui accés a l’aigua, habiti llocs dignes, i tingui escola i sanitat. Aquesta fora l’autèntica globalització. Així com hem esbandit el concepte de “guerra” com a “solució”, ens hem de mentalitzar per a una globalització que abraça tota la humanitat. El Sermó de Jesús encara ha de mostrar tot el seu realisme.
