"Jesus ha entrat al cel mateix". L'ascensió

Tinc en compte el sentit literal de l’Evangeli de Lluc, on l’evangelista amb el símbol d’un Jesús “portat amunt cap el cel” (Lluc 24, 51), elevat sobre dels Apòstols, ens fa entendre que la humanitat de Jesús ha “pujat” al més alt grau de comunió amb el Pare: seu a la dreta del Pare. El mateix ens fa entendre Lluc, en el seu segon llibre sobre els Fets dels Apòstols, on s’ afirma que Jesús “va ser elevat” (Fets 1, 2).
 
De semblant manera, la Carta als Hebreus, amb un llenguatge teològic més realista, mostra que Jesús “ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu, per nosaltres” (Hebreus 9, 24). El resultat és el mateix que acabo de dir: la humanitat de Jesús seu a la dreta de Déu Pare. Amb Jesús, el que és humà ja ha entrat en la més alta comunió amb la vida d’amor del Pare.
 
Aquest serà el meu punt de partida per a la contemplació espiritual d’avui, festa de l’Ascensió: el lloc de Crist Jesús és el cel. Durant la seva vida terrestre, el seu lloc era la terra i la convivència entre els homes, però el més important és que participava de l’eternitat del cel: “Vosaltres sou d’aquí baix; jo sóc d’allà dalt. Vosaltres sou d’aquest món; jo no sóc d’aquest món” (Joan 8, 23). Vet aquí una bella síntesi de l’Ascensió: “Quan va davallar al món, no abandonà el Pare; quan pujà al cel no abandonà els deixebles” (Lleó el Gran, papa).
 
I amb nosaltres què passa? En quin sentit el nostre lloc és la terra i en quin sentit és el cel, amb Déu?
 
Encara que sembli paradoxal, la festa de l’Ascensió indica que, per a nosaltres, d’entrada, el nostre lloc és la terra. En ella, som lliures davant Déu per a testimoniar: a) Que els homes estem sols a la terra però que una presència invisible de Crist ens acompanya en la missió de transmetre als altres homes la bona notícia que Déu ens estima i és amb nosaltres; b) aquest testimoni és possible perquè Déu ens enviarà l’Esperit Sant, “que vindrà sobre vosaltres: rebreu una força que us farà testimonis meus” (Fets 1, 8). L’Esperit Sant és, precisament, el “cel” introduït en nosaltres; c) els Apòstols estaven alegres de viure a la terra, responsables i lliures, però amb la punta del cor en el cel.
 
Això darrer és el que voldria desglossar. Cada vegada que preguem o que celebrem l’Eucaristia, cada vegada que la nostra fe ofereix als altres l’anunci de Crist; cada vegada que la nostra fe s’expansiona en amor fratern envers algú que ens necessita, entrem en l’espai de Déu i en el temps de Déu.
 
Teològicament, d’aquest mode de viure nostre amb els peus a la terra –i amb la raó i el cor també a la terra, que ens permeten conèixer el món en què vivim i, sobretot, les persones que tractem-se’n diu el règim d’escatologia anticipada en el nostre present. Un dia viurem en règim de plena escatologia de futur en el qual Déu serà tot en tots.
 
Però ja ara, després que Crist “ha estat endut al cel”, Déu ja actua per a renovellar el món. “La Pasqua de Crist és ja la novetat de Déu” (Joan Pau II, Ecclesia in Europa, n. 106). I nosaltres -des de la terra i des de Déu- podem fer un món més humà que tingui en compte el bé comú i el bé de totes les persones. Acció de Déu i, conjuntament, acció dels cristians és el paradigma de la religió de Crist després de l’Ascensió.
 
Quina és l’acció de Crist en el món? Els signes (també els petits miracles), els escrits (paraula de Déu), els símbols sacramentals, la comunicació viva de l’Esperit que ens dóna la gràcia i la vida amagada en Déu. Quines són les obres nostres? Les obres pròpies de la fe viva que actua per l’amor i arriba als desvalguts; l’esforç humà unit a la confiança en Déu que ens atreu tots envers Ell.

L'Ascensió del Senyor