Aquest primer dia d’octubre, celebrem la memòria de santa Teresa de l’Infant Jesús. Ella es va distingir per tenir clar el primat de l’amor que Déu ens comunica, i en segon lloc per viure a fons la humilitat pròpia de la infància espiritual, que és com el subsòl de la vida cristiana.
Recomenço les meves aportacions a CatalunyaReligió amb una reflexió sobre la humilitat, basada sobre tot en la paràbola dels qui es posaven en els primers llocs quan ens inviten a dinar i que es troba a Lluc 14, 7-14.
La importància de la humilitat resta clara quan veiem que és una de les “benaurances”: “Feliços els humils, perquè posseiran la terra” (Mateu 5, 5). Però anem encara més al fons quan veiem que la humilitat és la forma de ser del cor de Crist. En efecte, quan Jesús diu: “Feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs” (Mateu 11, 29) està al·ludint a la forma dolça com l’Esperit Sant està modelant el cor de Jesús. D’aquesta manera la humilitat es relaciona no només amb les virtuts humanes sinó com la forma de ser pròpia de l’Esperit de Crist i del Pare.
Després, a Lluc 14, 7-14, Jesús explana la paràbola del darrer lloc al banquet de noces i, més que definir la humilitat o situar-la en la seva pròpia persona, el que fa en aquesta paràbola és mostrar la funció que té la humilitat en la vida corrent de la gent.
Podem indicar ara els punts essencials de la paràbola:
1.-El qui cerca els primers llocs en el banquet, agita el seu “ego” que es converteix en pedra d’ensopec per a l’acció comuna. En efecte, el culte a la personalitat del qui va al davant, destorba l’entesa i l’acció conjunta de qualsevol equip.
2.- El qui es col·loca en el darrer lloc no sols practica la virtut de la humilitat sinó que fa molta feina perquè des de l’últim lloc es fa molta tasca d’unir les persones amb llaços personals i solidaris. El qui ocupa el darrer lloc sol tenir el carisma d’unir les voluntats dels convidats en una comunió de vida i d’acció.
Exemple: Cap el 1950, el polític Jean Monnet mai estigué en el lloc dels caps d’estat o dels primers ministres, però, des d’una posició secundària, va ser capaç de crear equips de persones ben avingudes, capaços de tirar endavant projectes comuns com la Comunitat del Carbó i de l’Acer o de la mateixa Unió Europea. Faig un salt a la vida quotidiana, d’aquí i d’ara: Com es podrà tirar endavant un equip ben avingut que retalli a fons les despeses públiques (sento dir, per exemple, el Senat, els ministeris prescindibles, l’excés de cotxes oficials, etc.) i estalvi per tal d’evitar que se la carreguin els de sempre?
3.- El “darrer lloc” més que un lloc material en el banquet és la “situació humil” que adquireix el qui l’ocupa. Notem però que és un lloc real dins del banquet de noces. Jesús és realista i positiu: l’últim lloc col·loca l’invitat dintre del banquet. Lluny de ser un exclòs, l’ocupant del darrer lloc és un invitat que participa plenament de la festa… des d’un lloc on és fàcil servir. Des del lloc de la humilitat es pot fer molta feina, tant d’aproximació a persones com de creació d’equips capaços de sostenir projectes comuns.
4.- Ve finalment Jesús i ens fa pujar als “primers llocs”, que suposen honor i confiança per part de l’amfitrió: Jesús procura la felicitat dels humils que no han destorbat la convivència amb el seu “ego” sinó que l’han facilitada amb la seva humilitat. Aquells que “han fet lloc als altres” (ja que han elegit el menys brillant), ara, Jesús “els fa un lloc nou” que no és simplement un honor sinó que és la comunió amb l’Amfitrió i amb els comensals.
5.- La humilitat és, per tant, l’art i l’encert de “fer lloc” a molta gent per tal que pugui participar en el bé comú.
Aquest fruit més horitzontal de la humilitat, com és la unió amical entre els comensals que no apareixen pas separats per jerarquies de poder, apareix, gairebé de forma sorprenent quan la Benaurança de la humilitat promet “la terra” als humils. ¿Com la terra? Si de cas, el cel… Però no: la benaurança diu que els senzills, petits, humils, els que no són arrogants ni pretensiosos, que no volen coses massa altes per a ells, aquests precisament és la terra el que posseiran. I moltes vegades veiem acomplerta aquesta promesa. Els avassalladors s’encallen en un moment o altre de la seva carrera, perquè no poden aguantar les tensions que han desencadenat. Els senzills, són els qui creen obra sòlida i -avui, es diria-, “sostenible”, perquè no hi ha violència ni tensió insostenible en el fruit de l’acció que molts han assumit ja com a seva i no es pot dir que sigui tan sols l’obra d’un de sol.
Si un pensa que li falta humilitat en el seu pas per la vida, cal demanar a Déu la infància espiritual, tal com ve indicada en el salm 130 –“el meu cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls”— i el que això demana, farà bé per tant de deslliurar-se de l’ambició i restar lliure d’equipatge “com un nen a la falda de la mare”. És un procés real de deseiximent, de fer-se poc important, de treure transcendència a les coses que no la tenen i, en canvi, saber contemplar els detalls que certament porten a Déu i als altres. La humilitat és ben pròxima a la infància espiritual.
Quan el “Magnificat” de sant Lluc diu que Déu “va exaltar els humils està dibuixant el moviment de Déu de fixar-se amb amor en ells i d’imprimir a les coordinades de la seva existència un moviment ascensional, semblant al que “aixecà” Jesús de la humilitat de la Creu i de la pregonesa de la terra a la dreta de Déu Pare. I aquest és, en definitiva, el moviment salvador de Déu. No cal dir que aquest moviment salvador de Déu és realitza per la comunicació de l’Esperit Sant.
