“D’on venen aquests?”, pregunta l’ancià del fragment del llibre de l’Apocalipsi que es llegeix per la festa de “Tots Sants”. I ell mateix respon: “Aquests són els qui vénen de la gran tribulació” (Apocalipsi 7, 14). “I, a on van?”, podríem preguntar nosaltres. La mateixa Litúrgia d’aquella festa ens hi respon: “Aquests són els qui van a la felicitat de les benaurances”. És distinta la “felicitat” que promet el món (diners, poder i èxit fàcil) de la felicitat amb la que Déu ens fa feliços en les Benaurances, perquè aquesta és la felicitat dels qui ho donen tot per a cercar l’amor de Déu que ens permet estimar-lo a Ell i als altres.
Ara, a la fi de l’Any litúrgic, la “gran tribulació” pren la forma de la fi del món, segons Mateu, Marc i Lluc: el temple de Jerusalem s’enderrocarà; hi haurà guerres; una nació s’alçarà contra una altra; hi haurà senyals al cel; però encara no serà la fi. La fi de cada un serà quan serà arrabassat d’aquest món, segons allò de “l’un serà pres, l’altre serà deixat”.
M’agradaria mostrar la relació que, amb la nostra vida present, té la gran tribulació així com l’esperança de ser feliços, que en cap moment no ens abandona.
Aquests dies estem joiosos amb el temple de la Sagrada Família de Gaudí, consagrada a Déu pel Sant Pare Benet. L’Evangeli del diumenge XXXIII diu precisament que “alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques”, igual que nosaltres hem parlat de la Sagrada Família, el regal que Gaudí ens fa gairebé un segle després de la seva mort, ja que per a ell l’any 1926 va acabar-se-li el món, en ser atropellat pel tramvia.
Sí. Estem joiosos amb el temple que s’aixeca a Barcelona i que desperta els millors sentiments en nosaltres. Però encara és més important que les pedres “l’humil i joiós acte de fe” (Benet XVI) que es desvetlla en les pedres vives dels nostres cors: fe que esclata en amor a Déu i als altres. En efecte, la fe viva és el fil conductor que ens porta de la gran tribulació a “la salvació de les nostres ànimes” si perseverem amb l’ajut de Déu en els trontollaments que la vida i el món fan caure damunt nostre, com si fos la fi del món.
L’estil apocalíptic dels evangelis és molt important. Perquè què resta després de totes les catàstrofes anunciades? L’esclafament absolut? El no res? No. Resta Jesús. Apareix, en un retorn decisiu el Crist, a qui ara -després de la gran tribulació- coneixem com a Mestre, Senyor i Salvador; com a Fill de Déu i com a Fill de l’home: són títols que es troben a l’Evangeli de Joan i que signifiquen l’home engendrat i donat al món -a nosaltres- per Déu Pare. Així el van conèixer Natanael, Nicodem, els deixebles i apòstols, la Samaritana, el paralític de la piscina, el cec de naixença, Marta i Maria i Tomàs l’Apòstol, juntament amb tots aquells que avui diuen amb una fe petita com un gra de mostassa: “he procurat, en la meva vida, seguir profundament Jesucrist”. Mireu com Jesús “ve de dalt” (Joan 3, 1): com ens salva de la gran tribulació. Ens diu: “aixeca’t” i ens deixa sans i bons (Joan 5, 8. 15).
L’Evangeli de Lluc 21, 7-19, proclamat el diumenge XXXIII, abans de Crist Rei que clou l’Any litúrgic, insistirà en dues coses: des de la gran tribulació, podrem donar testimoni. En el grec original de l’Evangeli, testimoni és martyrion. No és cosa banal donar testimoni: és el martiri de cada dia, com afirmava el pare Arrupe: és afirmar amb la pròpia vida de fe allò que afirmem amb les paraules dels llavis. És portar el granet de mostassa de la fe viva intacta des de la gran tribulació a la felicitat del despreniment humil i senzill; és saber convertir el dolor en pau i goig: és tenir el sentit de la justícia i tenir el cor net… A més no hem de patir per trobar les paraules que ens ajudaran a donar testimoni: el mateix Esperit Sant ens les inspirarà, com es llegeix en el lloc paral·lel de Marc 13, 11.
L’altre advertiment important de l’Evangeli és que cal perseverar. “En la vostra paciència o perseverança guardareu les vostres vides”, diu com un aforisme ple de fe i de confiança l’Evangeli de Lluc. Dic ple de confiança perquè també la paciència perseverant, a través de tota mena d’obstacles, és do de Déu que ens serà donat en la mida que confiem en Ell.
Els qui no arriben a fi de mes perquè estan en l’atur; els adolescents que estan sols i desolats; els perseguits per la justícia, arreu, estan travessant la gran tribulació que, com la fi del món, sembla caure’ns a sobre. Però estan també molt a prop de Crist, el nostre amic i Salvador que ens porta a Déu.
