Segurament estem molt influïts per la pintura de Rembrandt que està a Sant Petersburg. Segurament estem molt influïts pel llibre de Nouwen sobre el retorn del fill pròdig, que dóna tot el relleu a l’escena de l’acolliment del fill per part del Pare. Sí, segurament són aquests dos factors els qui fan que, sobretot, ens fixem en el moment sublim, tant del punt de vista literari com religiós, en què el pare es commogué, va córrer a l’encontre del seu fill, se li llençà al coll i el besà.
Però si hagués d’explicar el conjunt d’aquesta preciosa paràbola als joves, els cridaria l’atenció sobre dos punts previs de gran valor: el primer és el xoc produït entre l’equilibri familiar existent, entre el pare i els dos fills, i la petició de l’herència que li havia de tocar, feta pel fill petit per gaudir-la en vida del pare. És com passar tot d’una de l’afecte benvolent i recíproc a un egoisme possessiu, obsessiu i insolidari. És segur que el pare resta afectat pel trencament del seu fill.
La segona remarca em sembla un detall genial per part de l’evangelista Lluc. El retorn del fill no ve determinat tan sols pel fet de passar gana i de voler menjar les garrofes que hi tiren als porcs sense que a ell ningú no les hi doni. El retorn del fill ve determinat sobretot pel fet que “reflexionà”: literalment, “va entrar dintre d’ell mateix”; retornà a si mateix. Aquesta capacitat, en una situació adversa, de fer silenci, de reflexionar i de retornar a l’arrel d’un mateix em sembla decisiva.
D’aquí arranca la conversió: aixecar-se i retornar al pare. Aquí el simbolisme religiós és del tot clar: el retorn a casa no és una actitud regressiva sinó una actitud de posar-se dempeus i de caminar vers el Regne del Pare. Les paraules “he pecat contra el cel i contra Tu; no sóc pas digne de ser anomenat fill”, no són paraules nostàlgiques sinó que precisament cancel·len un passat on l’home volia fer-se ell mateix sense Déu; i obren un futur de reconciliació i d’amistat amb Déu, on “tot és una creació nova; tot el que és antic ha passat, ha començat un món nou i tot és obra de Déu” , com diu la segona lectura d’avui (2 Co 5, 17). Reconciliats amb Déu”, tot és obra seva... i nostra.
És que en l’interior del jove ja ha tingut lloc, espiritualment, l’escena d’amor -així és literalment- que té lloc entre el Pare i el fill amb la iniciativa acollidora del Pare.
Efectivament, el Pare està esguardant el camí. Veu el fill, corre a llançar-se-li al coll, el besa; no fa cas de les protestes sinceres del fill: “he pecat contra el cel i contra tu; no sóc digne de ser anomenat fill”. Però el Pare manà als servidors: de pressa, porteu el millor vestit i vestiu-lo; poseu-li l’anell al dit i les sandàlies als peus. I mateu el vedell gras...
I ha, però, una segona part -gairebé és una altra paràbola, la del fill fidel- que té una importància excepcional. Sabuda és la reticència, per no dir l’enveja, del fill gran respecte del seu germà. Amb gran menyspreu li retreu al pare: “el teu fill (no diu pas el meu germà) ha malgastat els teus bens amb dones públiques”. El Pare podia haver-se indignat. En comptes d’això, afirma amb dues frases quina és la veritable relació d’ell amb el fill també ben estimat, encara que estigui ara dolgut i ofès: “Fill tu sempre estàs amb mi” i “tot el que és meu és teu”. No és solament la llei de les relacions entre un pare i un fill. És el que fa resplendir de glòria la relació del Pare del Cel amb el Fill Jesucrist: Tú sempre estàs en mi i Jo en Tu. Totes les coses meves són teves. Tota la meva vida, la meva divinitat, és teva.
I, encara, el més important per a nosaltres: sempre estem en Déu; en Ell vivim, ens movem i existim. I tota la vida de Déu és Nostra: “Jo visc. Però no sóc jo qui viu. no sóc jo el qui viu. És Crist que viu en mi” (Ga 2, 20).
