Durant tota la darrera setmana de l’Any Litúrgic, abans del primer diumenge d’Advent, es llegeix el capítol 21 de l’Evangeli de Lluc: un fragment “apocalíptic” que parla de la destrucció de Jerusalem i de la fi del món. Tot seguit, aquest diumenge 28, en el primer diumenge d’Advent, es proclama un fragment de sant Mateu (24, 37-44). Pertany a un capítol escrit sobre el mateix tema i en el mateix estil apocalíptic que l’esmentat text de Lluc.
La síntesi de tots dos evangelis és la mateixa: Jerusalem serà destruïda, de tal manera que semblarà la fi del món. Jesús anuncia destrucció, lluites, guerres, signes en el cel que anuncien la fi… Però, atenció, cal estar preparats i atents, perquè tot això preludia que serem alliberats i que el Regne és a prop: vindrà el “Fill de l’home” amb gran poder i majestat com a Salvador de tothom.
Una comparació amb el poeta Maragall farà entendre aquests capítols apocalíptics de l’Evangeli. El poeta comença el seu “Cant espiritual” amb una mirada agraïda i empàtica amb el món que Déu ens ha donat: “Si el món és tan formós, Senyor, si es mira en la pau vostra dintre de l’ull nostre, que més ens podeu dar en aquesta vida?”. Però el Maragall madur, un parell d’anys abans de morir, pensa en la mort: “I quan vingui aquella hora de temença…”, diu la darrera estrofa reproduïda mil vegades en els recordatoris de difunts.
Doncs bé, Jesús té ben present allò que farà pensar i farà esperar en una “major naixença” al Maragall madur. Jesús, més que descriure la futura destrucció de Jerusalem, i més que descriure la fi del món, el que fa és simplement descriure la vida, tal com és: amb aquesta fi del món que és la mort de cada persona.
La vida humana no pot prescindir ni del fet de la mortalitat, ni de l’aspiració a la immortalitat, és a dir, a la vida plena amb Crist i en Déu, cosa que duu a terme l’Esperit Sant, els fruits dels qual en nosaltres són l’amor, l’alegria, la pau, la justícia, la nova vida amagada amb Crist, en Déu.
I aixó és el que està retratant Jesús. La fi del món, el gran buit de la mort, la fi de l’Any litúrgic, estan cridats a una esperança certa: veureu el “Fill de l’home” venint sobre d’un núvol, amb gran poder i majestat. No cal esperar el darrer dia del món perquè ell torni. Jesús torna sempre en un esperat Advent. Torna en el núvol de l’Eucaristia en la qual tastem la Paraula i la Presència del Fill de l’home. Torna amb el poder majestuós que transforma la nostra pobra vida d’egoisme i ambició en semblança real amb la vida de Crist, perquè l’Esperit l’ha comunicada al nostre cor.
La vida és més complexa que unes vacances felices. Són treball, amor i lluita feta amb goig, amb una sèrie de moments de pau i felicitat que no volem desaprofitar sinó que “voldríem fer eterns”, com el poeta. En la vida ens esforcem de valent, però, també i sobretot, esperem la vinguda real de Jesús al nostre cor, a la nostra família, arreu. Allà on hi ha més petitesa i més dolor.
Per cert, per què li agrada a Jesús anomenar-se el “Fill de l’home”? Podeu llegir l’excel·lent llibre d’estudi de Josep Oriol Tuñí, El Evangelio es Jesús, editat enguany, i veureu que el fill de l’home, segons la visió del profeta Daniel, és aquell home que brolla de l’entranya d’amor de Déu, el Pare, i ve a judicar el món –en realitat, ve a salvar-lo-. És la síntesi del Fill de Déu que estima els homes i del Messies que ens dóna l’Esperit que transfigura les nostres vides: és l’home en el qual ha pres carn Déu.
