Aquí em tens.
Els qui Déu crida, sovint són gent amb molta personalitat. Per exemple: Isaïes. No és que es resisteixi frontalment. Però se sent profundament pecador. Ho diu ben clar: “Sóc un home de llavis impurs i visc en un poble de llavis impurs”. Fins que ve l’àngel amb uns molls que sostenen una brasa amb la qual els llavis d’Isaïes quedaran purificats, fins arribar a dir la paraula que abraça tota la seva vida “Aquí em tens; envia’m”. Hi ha ben segur molts de laics i laiques que senten por de ser enviats per Déu: se senten pecadors, o més aviat impreparats? Fins que el Senyor els envia just en el moment que ells començaran a dir “Aquí em tens”.
Pere també es fa enrera com Isaïes.
Jesús ha convertit una de les dues barques que acabaven d’arribar a la platja, precisament la de Simó Pere, en una improvitzada trona des de la qual -assegut- ensenya el poble reunit entorn d’ell: un poble àvid de la Paraula de Déu que Jesús té en els llavis perquè surt de la seva persona, tota ella Paraula de Déu.
Tot seguit es produeix el signe. Malgrat que els apòstols s’hi han escarrassat tota la nit intentant agafar peix i no n’han trobat, Jesús els indica que entrin mar endins i calin les xarxes. “Per la vostra paraula, calaré la xarxa”, diu Pere en fase obedient. Amb gran minuciositat Lluc explica el signe: les dues barques s’ompliren de peixos. Els companys de l’altra barca -Jaume i Joan- ajuden, tot superant el risc que es rebentin les xarxes.
Aquí ve l’estupor de Pere, semblant al d’Isaïes. Es prosternà davant Jesús i li diu: “Senyor, surt de mi que sóc un pecador”. Allunya’t de mi que la meva condició és la de pecador. En l’últim sopar, quan Jesús voldrà rentar-li els peus, Pere també farà una reacció exagerada: “No em rentaràs els peus mai de la vida”. En tots dos casos hi ha estupor. Hi ha, també, una reacció subjectiva desproporcionada.
Però Jesús li diu a Simó: “No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes”. Posiblement, la missió va també dirigida als altres Apòstols, Jaume, Joan i Andreu. El cas és que en el capítol següent llegim els noms dels quatre primers Apòstols: “Simó, que anomenà també Pere, Andreu, el seu germà, Jaume, Joan…” (Lluc 6, 14). Pere, Jaume i Joan formen la primera fila dels Apòstols. Són invitats no sols a seguir Jesús sino a fer el que ell fa, a entrar allà on ell entra. Viuen a fons la Bona Notícia de Jesús.
Jesús va rentar els peus de Pere. Jesús el va fer el “protos”: el primer. Perquè allò que val de veritat és la benvolència i l’impuls que Jesús, amb el seu Esperit, inspira en la nostra vida. Però els altres apòstols, els enviats, són també amb ell. D’aquesta unitat dinàmica en diem col.legialitat, sinodalitat, un tarannà que suposa fer “entre tots”, sense cap protagonisme humà: tarannà que anirà implantant-se en l’Església. Lentament? O, si Déu vol, com un signe més viu i alegre d’ecumenisme interior?
I què fan els Apòstols?
Els Apòstols no han estat enviats a condemnar el món, sinó a anunciar la Bona Notícia a tots els homes. Anuncien primer de tot i sobretot la fe, com ho ha ensenyat repetidament Benet XVI. I què és la Bona Notícia? Sant Pau respon a aquesta pregunta amb les quatre afirmacions del fragment de 1a Corintis que llegim avui: primer, Jesús ha mort pels pecats del poble. Segon, va ser sepultat. Tercer, el tercer dia resucità d’entre els morts. Quart, es deixà veure i es va fer present precisamente a Pere.
Pere, després que Jesucrist li mostri el seu rostre benvolent -després de la Resurrecció, de la dreta del Pare estant- ja no restarà ple d’estupor sinó il·luminat per l’ adoració plena de goig. Ja no farà súpliques ni protestes retòriques o estrafolàries, sinó que se sentirà ple de vida i d’esperança. En sant Pere i en els altres Apòstols ja no hi compta l’eslogan que tanca: “sempre s’ha fet així”; només compta la fe esperançada que actua per l’amor: la fe que estima i que es relaciona amb tothom i acull tothom.
Senyor Jesús, no et volem dir més el que has de fer amb nosaltres. Avui, entrem en aquesta escena evangèlica per a daixar-te fer amb nosaltres allò que vol el Pare: que et seguim, que parlem, actuem i vivim com Tu… a la nostra manera lliure i responsable.
