Jesús, assegut davant la sala del tresor del Temple de Jerusalem, contempla com la gent hi tirava diners: molts rics tiraven molt. La viuda ha tirat dues petites monedes de coure. Ella estima i confia.
Jesús crida els deixebles tot ponderant el que ha fet la viuda: "Us asseguro que aquesta viuda ha tirat al tresor més que tots els altres". ¿Com pot ser si només ha tirat les dues monedes més petites i d'altres han tirat molt? Perquè ella era pobre i ha donat del que necessitava. no pas del que li sobrava. "Ha donat tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure".
Sento aquestes paraules com si Jesús ens digués: Mira, la fe viva té sempre un punt d'excés que li ve de l'amor a Déu. Ja és molt donar el que et sobra. Però la fe viva tendeix a donar-ho tot. Fins i tot, un mateix es dona, amb la confiança inexhaurible que no ens mancarà res (veure Salm 23, 1).
És com la dita del poeta: l'amic d'un dia ja és un bon amic. Però el que val més és l'amic incondicional, el que ho comparteix tot amb l'amic. El qui estima Déu sobre tota cosa, és l'amic incondicional que dona el que té i el que és: "si vivim, vivim pel Senyor"; és que "som del Senyor" (Ro 14, 8).
Jesús sap escoltar i sap també contemplar les escenes de la vida amb les seves circumstàncies, fins a entendre el cor de les persones. Per això ens exhorta a contemplar els signes dels temps i a discernir l'entorn que ens envolta (Mt 16, 1-2; Lc 12, 54-56), per tal que, com Ell, adquirim experiència de vida.
Jesús davant la sala del tresor contempla i veu la gran diferència que hi ha entre aquests dos tipus reals d'humanitat: la viuda pobre, que confia plenament en Déu, i el jurista pietós i solemne, que porta llargues vestidures, espera la lloança de la gent, busca els llocs d'honor i, gràcies al seu aire devot, es guanya la confiança i els rèdits de les viudes.
