La "cosa nova" que prepara Déu

 “No penseu més en les coses antigues. Estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer. ¿No us n’adoneu?” (Is 43, 19). Així ens crida l’atenció Isaïes en la primera lectura. Vol que reconeguem que, en la vida espiritual, tot comença per la iniciativa de Déu que ens guia.
 
Per això el Salm 125 reconeix: “És magnífic el que el Senyor ha fet a favor d’ells”. I la segona lectura (Filipencs, 3, 13) concreta aquest favor: “Corro amb l’esperança d’apoderar-me’n [de Crist]: puc fer-ho perquè Crist s’apoderà de mi”. El gran favor que Déu ens fa és que estiguem “vivint en Crist”.
 
Sí. La “cosa nova” que prepara Déu és la presència de Crist en el món i en els cors. Aquesta “cosa nova” la descriu l’Evangeli d’avui en una escena peculiar, inoblidable: el perdó de Jesús a la dona pecadora.
 
Els copistes dels evangelis devien trobar massa misericordiós aquest fragment i no s’atrevien a copiar-lo, però tampoc a destruir-lo, fins que va ser col·locat  al començ del capítol 8 del Quart Evangeli, fora del lloc que li corresponia segurament a Lluc, o tal vegada a Marc.
 
Si ho mirem bé, amb la lògica de l’amor i del perdó, no hi ha res d’excessiu en aquesta escena evangèlica, típica de Jesús que sap unir la justícia, que regenera el cor, amb la misericòrdia que perdona i aixeca.
 
En el temps dels homes, la justícia que castiga el pecat apareix separada de la misericòrdia que perdona el pecador. La justícia demana l’apedragament de la pecadora. Jesús s’inclina: escriu o dibuixa a terra. És com si fes una pausa, un punt i apart. Suficientment llarg com per a que els “jutges” humans, que potser ja tenien les pedres a la mà per apedregar la pecadora, desapareguin.  
 
Jesús fa la pausa per a passar del temps dels homes (i de la llei) al temps de Déu: de la gràcia i del perdó. És com entrar en una nova justícia i, per això, tornen a anar unides la justícia i l’amor. La misericòrdia envers la persona pecadora és evident i potser era això el que escandalitzava els copistes dels evangelis: “¿Ningú no et condemna? Jo tampoc et condemno”. La justícia ens fa justos perquè Jesús em fa net el cor; em fa just, tot perdonant-me. No sóc jo qui escenifico la meva justícia a base de dir que vull ser just: és Ell qui gratuïtament em fa bo. Jesús, a més, em diu per a garantir el “mai més”: “Ves-te’n. I d’ara endavant no pequis més”.
 
Aquesta és la força de l’evangeli. Entrem en l’escena de Jesús amb la pecadora. Ara, Jesús ja no li parla a ella. Em parla a mi. Al paralític de la piscina Jesús li deia: “Et vols posar bo?” (Joan 5, 6). Però quan jo llegeixo aquestes paraules, és a mi a qui m’ho diu: “¿Et vols posar bo?”. Així també, ara, Jesús em diu a mi: “D’ara endavant no pequis més”. Aquesta paraula té una enorme força en el meu interior. Aquesta paraula no em traumatitza ni em deixa indiferent. Em dona la força i la vida de Jesús per a superar l’error i el pecat. És una paraula eficaç: fa el que diu.
 
Aplicació als penosos abusos dels eclesiàstics sobre els menors: la justícia ens arriba perquè Jesús ens fa a tots el cor net i fa que no sucumbim en penoses temptacions. Aquesta justícia és misericòrdia: “no et condemno i et dono la força per a no pecar”.
 
Antigament, com a misericòrdia envers el pecador, regnava la ideologia del silenci i de “tapar” el pecat. Però ¿i els damnificats? Ara ha de regnar, en vistes sobretot a mantenir o reparar els drets dels menors, la transparència més gran, unida a la voluntat més seriosa de que no torni a passar. Amb això, és bo que el pecador senti una paraula -més fonda encara que la justícia humana- que li diu eficaçment perquè ve de Déu mateix: “Jo no et condemno. Tu, aixecat i no pequis més”. Que així sigui.

Diumenge cinquè de Quaresma