Tota una sèrie de conceptes apunten a l’Eucaristia: pa, vi, aliment, sant Sopar, reunió amb Crist i amb els germans, entrega, sacrifici, comunió… El Pa i el Vi oferts per Melquisedech, el sacerdot de l´Antic Testament. El pa multiplicat pels germans. El Darrer Sopar, símbol de l’Amor que omple el Banquet de la Pasqua. Els ministres ordenats del Nou Testament que actualitzen el sacerdoci de Jesús. L’aliment del desert: el Mannà símbol del Pa de la Vida. El Memorial de l’entrega de Jesús a la Creu. L’entrega per amor de Jesús, simbolitzada per la Sang de la Nova Aliança. L’Eucaristia és l’amor fratern de Jesús i és també l’Amor de Comunió del Pare, el Fill i l’Esperit regalat als humans.
Vull fer de la comunió de Pare, Fill i Esperit, el punt de partida d’aquesta meva contemplació sobre l’Eucaristia, per tal d’unir d’aquesta manera el “Corpus Christi” amb la festa anterior, la Trinitat. Vull ser coherent amb la intuïció de diumenge passat segons la qual la Trinitat conté el mateix missatge que Pentecostès: la donació de l’Amor de Déu per l’Esperit Sant que ens ha estat donat.
Diu bellament i amb gran profunditat Núria Calduch-Benages, en un article titulat “Pare, Fill i Esperit Sant”, diumenge passat en la festa de la Trinitat, al “Full Dominical”: “La Trinitat és un cercle d’amor on ningú no queda exclòs”. Exacte: en el principi era la comunió de la Vida, de la Paraula i de l’Esperit. Aquest és el principi de l’Eucaristia: la presència en el nostre espai i en el nostre temps de la comunió que és Déu. Segueix dient l’exegeta-teòloga: Quan parlem de “misteri insondable i inabastable, ens sentim perduts. Si, en canvi, parlem d’amor compartit tots hi estem implicats”.
Així és. Vull reblar el clau de dues maneres. Primera. Quan parlem d’entrega als altres, no podem oblidar l’origen, el terme i el fonament d’aquest lliurament, que no és altre sinó la comunió amb Déu Pare, per Crist, en un mateix Esperit, el qual estén la comunió amb Déu a tots els germans. Sens el goig d la comunió, l’entrega semblaria -i ho seria- quelcom de violent o de feixuc, com un voluntarisme desesperat. No. Des del goig de Déu ens toca a nosaltres donar el pa compartit a la gent, com a símbol de Jesús que es dóna com a Pa de la Vida per a tot el món: “El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món”.
Jaume Fontbona ha mostrat molt bé com la carn de Jesús, en la seva Passió, ha esdevingut Pa, llescat, triturat, partit, lliurat, repartit, fet aliment de Vida i d’Esperança. Per això, res d’estrany que el Pa de Vida repartit per Crist s’identifiqui amb el seu Cos, centre d’unitat i de vida per a tots.
I la meva segona manera de reblar el clau de la comunió, no és gens pintoresca, tot i que procuraré dir-la amb el llenguatge més acolorit que pugui. Em vaig adonar que una de les característiques de l’esperit de sant Francesc d’Assís és la comunió plena, popular, com quan en un teatre comença a sortir gent i més gent. Tots! Els companys de Francesc, el seu pare Bernardone, amb el Bisbe i el poble que se’ls mira; els joves i noies d’Assís; Clara, la seva mare Hortulana, i les seves germanes, que després seran les “Germanes Pobres”, el Crist de sant Damià que ens agermana a tots… “Ja hi som tots”.
I és que, en l’Eucaristia, tot i que a vegades siguem tres o quatre persones, podem dir que “Ja hi som tots”, perquè és el misteri de la comunió amb Déu, amb el papa Benet, amb el Bisbe Lluís, amb els joves de les nostres parròquies, amb les Religioses, amb els Moviments, amb el cardenal Walter Kasper i el Patriarca Kiril com a símbols de l’ecumenisme espiritual que hem de viure plegats. Podríem com Teilhard de Chardin celebrar solets la Missa sobre del món, perquè en l’Eucaristia hi som tots i ningú no queda pas exclòs perquè és com l’aterratge ara i aquí de la comunió de Jesús amb el Pare. Una comunió en la que creiem i gairebé toquem: en un sol Esperit d’Amor.
Molts joves manquen avui de les reunions eucarístiques. No és que us esperem. És que d’alguna manera molt real ja hi sou, perquè Jesús, Bon Pastor, us porta a coll. És qüestió d’entendre que l’Eucaristia no ha de ser ni divertida ni avorrida, ni com un festival sagrat ni com un happening. És simplement que Jesús truca a la porta i ens invita a Sopar. Però Ell ja s’encarrega de tot, sobretot de portar-nos a tots al seu goig indicible: el Pare del Cel. En l’Esperit de l’Amor.
