Contemplem la Setmana Santa a través de quatre gestos molt significatius de Jesús.
I. La humilitat del Diumenge de Rams.
L’entrada de Jesús a Jerusalem, dalt del burret, indica la seva humilitat, la seva senzillesa, la seva forma d’estar a prop de nosaltres. Ve a regnar sense pedestal. Ve a col·locar-se en el darrer lloc. Els nens i el poble l’aclamaven: “Beneït el qui ve en el Nom del Senyor”. És la definició del Fill de l’home: ell ha sortit del sí del Pare, engendrat per Ell i ve a fer-se home entre nosaltres. Ve en el seu Nom i és un de nosaltres: des de Déu, des de dalt, ve a conviure a baix, tot i que Ell no és de baix, tot i que Ell no és del nostre temps. És de Déu. Beneït el qui ve en Nom del Senyor.
II. El lavatori dels peus dels deixebles.
Assumeix la humilitat del símbol anterior però hi afegeix l’entrega per amor. Havent sortit del Pare, retorna al Pare. “Venia de Déu i a Déu tornava”. Amb la “sortida” i el “retorn” al Pare, Jesús ha evocat l’Encarnació i l’Exaltació a la Creu. Tot seguit, crea un contrast molt sobtat: es posa la tovallola i agafa el gibrell. Passa del sublim a la prosa concreta; del que és diví al que és anecdòtic i humà; de la contemplació a l’acció. La contemplació sense l’ acció pot derivar a divagació, a pures idees, a fantasia. L’ acció sense la contemplació és activisme, estres, caos.
El gest de rentar els peus és útil i és gratuït. És útil perquè alleuja els que han fet camí. És gratuït perquè -a més de senzillesa, humilitat, i estar a prop i a l’abast- manifesta amor gratuït, donació d’un mateix, servei. A vegades fem el regal que ens agrada a nosaltres. Jesús fa el regal que agrada als deixebles. Se senten feliços. Però sobre tot: “Feliços, si sabent tot això, ho poseu en pràctica”.
III. Jesús partí el Pa.
Partir el pa per a tothom és la funció del pare de família, que -en certa manera- representa també a Déu Pare. És també el gest d’hospitalitat amb la que fem participar del que és propi al que ve de fora i és acollit en la comunió de la taula.
A base de compartir es crea la comunió. Cal ser-hi, donar i rebre, és a dir partir i compartir. Això uneix, tot superant l’individualisme. En el Darrer Sopar el gest de compartir adquireix una profunditat nova: Jesús s’entrega ell mateix, com a pa. “El Pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món”, diu Joan 6, 51.
Faré una citació llarga del Papa Benet en el darrer llibre sobre “Jesús de Natzaret” (II Part). Diu així: “Partir el pa designa l’Eucaristia. En ella ens beneficiem de l’hospitalitat del mateix Déu, que se’ns dóna en el Crist crucificat i ressuscitat. Partir el pa amb amor és una dimensió intrínseca de l’Eucaristia. ‘Caritat’ és la preocupació per l’altre. No és un segon sector del cristianisme, al costat del culte, sinó que la Caritat té la seva arrel precisament en el Culte: forma part d’ell. En l’Eucaristia, en la fracció del pa, la dimensió horitzontal i la vertical estan inseparablement unides: donar gràcies i compartir determinen la nova naturalesa del culte nou instituït per Crist en el Darrer Sopar.”
IV. L’últim gest: “‘Tot està complert’. Llavors, inclinà el Cap i va lliurar l’Esperit” (Joan 19, 30).
S’han complert les Escriptures de l’Antic Testament. S’ha complert el voler de Déu. S’ha complert la missió de Jesús. Quina pau joiosa fora poder dir que hom ha complert la seva missió, quan sovint no sabem el resultat de les coses que fem, i quan -també sovint- les deixem inacabades. Jesús ha deixat obert el camí de la fe que porta al Pare i ens ha lliurat l’Esperit Sant, amb majúscula, perquè puguem fer aquest camí que porta al Regne de Déu. Som amics de Déu.
Jesús, ha inclinat el seu Cap en un signe d’assentiment i d’obediència. Ell que ha portat la iniciativa en totes les escenes de la Passió segons sant Joan, ara, viu un moment suprem d’aquiescència i d’obediència: inclina el Cap com el sant Crist de Giotto, o el de Velázquez. Pensar o dir: “està bé així”, és a vegades la més sàvia iniciativa que remet a l’Amor de Nostre Pare del cel.
