A vegades no sabem com tractar amb determinades persones. Penso, d’entrada, que cal tractar totes les persones amb respecte i naturalitat, però dins d’aquesta línia hi caben diverses maneres, d’acord també amb el temperament de cada un. Avui, en l’Evangeli tenim dues maneres de tractar Jesús: l’eixuta, de Simó el fariseu, i l’expressiva de la dona que, a casa de Simó, ungeix els peus de Jesús amb el perfum del seu gerret d’alabastre. Aquestes dues maneres de tractar Jesús ens obren la porta per tal d’entrar en aquesta escena evangèlica.
Una manera de tractar Jesús consisteix en convidar-lo però tot abstenint-se de qualsevol mostra expressiva d’afecte. Jesús fa notar a Simó, el fariseu amfitrió, les manques d’afecte positiu que hi troba a faltar en la seva actitud i relació amb Ell: “Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per a rentar-me els peus”. Així, que no hi ha hagut lloc per a eixugar-los. Punt pràctic: hem de tenir la mirada ensinistrada per veure què és el que de veritat li fa falta a l’amic amb el que ens trobem. Potser li donem pa, quan està tip; en canvi, agrairia el consol de l’aigua “clara, útil, preciosa i casta” que mulla i descansa els peus.
“Tu no m’has rebut amb un bes”, gest gratuït però que expressa amistat i goig per la trobada. Potser alguns matrimonis anirien més bé i estarien menys nerviosos si es donessin més mostres d’afecte entre ells.
“Tu no m’has ungit el cap”, senyal de respecte i de que en la trobada, l’hoste no serà pas “esgarrapat” per l’amfitrió amb paraules desconsiderades o amb manques de cortesia evidents.
Estem en un nivell, si ho voleu així, de Jesús educador, segons el bon sentit. És més bona l’actitud expressiva de la dona pecadora que l’eixutesa del fariseu.
Però en l’Evangeli d’avui, com en tots els evangelis en que alguna persona d’aquest món troba a Jesús per la fe, hi ha quelcom més: hi ha un descobriment de la persona del meu Salvador i, en aquest cas concret, del qui em dóna l’Esperit que perdona els pecats.
En efecte, Simó devia estar a punt de fer una crítica global de la dona perquè pensà: “Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta”. Jesús se li avança tot dient-li: “Simó t’he de dir una cosa: (…) dos homes devien diners a un prestador. L’un li devia cinc-cents denaris, i l’altra cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que l’estimarà més?” Simó respongué: ”Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran”. “Jesús li diu: Has respost correctament”.
La conclusió és: el qui ha estat més perdonat és el que té més amor i agraïment. És el qui sap expressar millor aquest amor agraït, perquè la fe i l’amor li omplen el cor. Com li passava a la dona que rentà els peus amb les llàgrimes, els eixugà amb els cabells, els besà amb afecte i ungí el peus de Jesús amb un perfum que simbolitzava la vida nova del Ressuscitat.
Aquesta dona ha cregut que havia trobat el Senyor i Salvador, el qual li feia començar una altra forma de viure. Per això Jesús li diu: “Els teus pecats et són perdonats”. I després: “La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau”. Tant de bo, la fe viva ens permeti de trobar la persona de Crist, que ens farà veure fins a quin punt hem estat perdonats a fons. Llavors estimarem sincerament Jesús. Sabré que són molts els pecats que m’han estat perdonats. Com diu el Senyor: “T’asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats; per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat estima poc”.
Cal però tenir un cor gran com el de David, per a reconèixer que som pecadors, i que hem estat perdonats (1ª. Lectura). Cal tenir un cor magnànim i buit de l’ “ego”, com el de Pau per a reconèixer que “no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi” (2ª.Lectura).
