Moltes vegades m’ha semblat convenient parlar de les Benaurances. Per exemple, ara: amb ocasió del diumenge VIè durant el Temps ordinari, quan la Litúrgia fa proclamar les quatre benaurances segons sant Lluc: Feliços els pobres, feliços els qui ara passeu fam, feliços els qui ara ploreu i feliços els qui sereu odiats, menyspreats, ofesos i denigrats per la gent, per causa del Fill de l’home.
Aquestes benaurances van seguides dels quatre “ai de vosaltres”: Ai dels rics, perquè ja heu rebut el vostre consol; ai dels tips, perquè vindrà el dia que passareu fam; ai dels que riuen, perquè vindrà dia que us doldreu i plorareu; i ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igual feien els seus pares amb els falsos profetes.
Crida l’atenció que Mateu hi posa elements espirituals en les Benaurances. Per exemple, la primera benaurança: “Feliços els pobres en l’esperit”, que es pot entendre com a feliços els qui són ensenyats per l’Esperit de Déu a ser pobres. O bé la cinquena i la sisena: “Feliços els misericordiosos”, i “Feliços els nets de cor”, que són actituds espirituals per excel·lència.
En canvi, Jesús -en Lluc- declara feliços els qui simplement són pobres, passen fam, ploren… Els qui viuen en estat de pobresa, els qui pateixen el fet de passar gana. Dono per suposat que totes dues versions tenen una gran carrega de vida espiritual i que van a parar totes dues al cor de Déu i de l’home. Ja que, efectivament, el mateix Lluc dirà una mica més endavant: “Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós”. Però ¿què en puc treure de la manera de dir de Lluc?
No m’endinsaré en qüestions acadèmiques sinó que miro quina és la situació dels cristians que volen fer cas de Lluc. Aquest diumenge, en la Missa, llegim també la lectura de Jeremies que ens dóna la clau per a interpretar d’una manera sintètica l’actitud cristiana davant les benaurances de Jesús. Diu Jeremies: “Beneït l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança” (Is 17, 7).
Un cristià apareix situat en la vida, i veu que més aviat s’enriqueix, va tip, riu amb la riallada insolidària dels satisfets i tothom li fa homenatges. Ai! Ai! Està ple d’ell mateix o bé fa cas dels consells dels injustos (Salm 1, que també surt en la Litúrgia). Déu no hi cap en el seu cor. La referència a les benaurances tucanes és com un toc d’alerta. ¿Què no vols refiar-te de Déu més que de tu mateix o de les riqueses? ¿Què no vols fer lloc a Déu en la teva vida? ¿Què no vols tractar els altres tal com desitges que et tractin a tu? (veure Lluc 6, 31 que cita la Regla d’Or).
Dono per suposat que Déu beneeix i fa feliços els pobres de solemnitat. Però penso que els possibles lectors d’aquesta “contemplació dominical” no són precisament pobres de solemnitat i a ells em dirigeixo. Si prenen seriosament la referència de Lluc, si som de veritat despresos i generosos, segurament tindrem un status menys brillant i enlluernant, que si ens regíssim pel parer dels “amics de males arts” o de la nostra ambició. Passarà també una altra cosa, però: sabrem trobar on és realment el nostre cor. Estarà amb el Déu compassiu, misericordiós. I en Ell trobem l’amor i la felicitat. “Ningú com Vós no em fa feliç” (Salm 16, 2).
