Aïda Jiménez Les persones que tenim la sort d’haver viscut recentment Nadal en el marc de la cultura judeocristiana hem pogut gaudir dels valors positius que proposa la nostra religió: compartir àpats amb la família, trobar espais de qualitat per reunir-nos amb qui més estimem, mostrar el nostre afecte en forma de felicitacions i regals simbòlics, austers... D’això van les vacances de Nadal, diuen. I és bonic poder-ho dur a terme, com a mínim, una vegada a l’any.
Una certa desafecció emocional comença a agafar força quan torna la rutina al gener i l’aura de les mostres d’afecte va minvant. No perquè de sobte, d’una setmana per a una altra, deixem d’estimar-nos; sinó perquè la roda quotidiana està tan plena de tasques, deures i compromisos, que, malauradament, sovint no li caben més instants del que entendríem per temps humanament reconfortant. Perquè, siguem realistes: els joves tenim la percepció que l’estructura del nostre sistema propicia les estones de trobada i reflexió? Ens agradaria donar una resposta que no fos negativa, i per això, quedar i programar activitats que escapen a la inèrcia és una de les nostres aspiracions vitals. Així de senzill.
Dit això: a un problema, una solució. Hi ha una proposta molt aterrada que neix de la voluntat de millorar les accions que depenen de nosaltres; aquelles que estan al nostre (petit) abast. No passa res perquè l’impacte sembli petit, que això no ens aturi: pot ser, igualment, transformador. I és aquí on podem prendre la decisió conscient d’intentar actuar perquè cadascuna de les nostres accions millori el dia a dia de les persones que tenim al voltant: les quals estimem, ja, i aquelles que potencialment apreciarem arran del tracte que puguem tenir-hi. I segurament, si tenim la percepció que el nostre dia a dia és millor, també entomarem les dificultats i les desavinences des d’una altra perspectiva, amb una altra mirada. Més assertiva i menys agressiva. Més afectiva i menys reactiva. Per reivindicar el que considerem que cal exigir, des de la germanor. Tampoc es tractaria que aquest modus vivendi forcés a canviar la nostra manera natural de ser, és evident. Hi ha personalitats i facilitats. Que ningú s’atabali. Convidem a fer-ho en la mesura que a cadascú li sigui possible. “Només” estem parlant dels bon dia a primera hora del matí, del Com va? quan trobem algú que coneixem més o menys profundament, del: Si et puc ajudar en res, em dius. De mirar als ulls quan ens creuem. De fet, les persones que treballem en entitats educatives i socials tenim l’oportunitat de ser exemple —i ho som— d’actuar conseqüentment amb aquells valors i aquella manera de fer que tant caracteritzen les festes nadalenques i tant ens omple. Que com diu el grup musical Manel al seu tema A veure què en fem, “tenim una oportunitat!”.
Viure d’aquesta manera se sent pròxima a la proposta d’amor de Jesús quan, segons l’Evangeli, feia costat als seus deixebles, a la seva família (en el sentit ampli del concepte) i a les persones que acompanyava, sovint, amb realitats dures: malalties, pobresa i tota mena de desigualtats fruit de la manca de justícia social de l’època —moltes d’elles encara vigents avui dia—. Tenim davant el 2025, així que si ens sembla bé, el context acompanya a marcar-nos petits grans propòsits, petites grans transformacions personals que, interconnectades en els grups socials que anem conformant, esdevenen comunitàries.
Entesa la singularitat d’un moment anual puntual com és Nadal i la necessitat que aquestes dates siguin assenyalades per ser especials, demanem que l’estel que guia els Reis d’Orient no acabi la virtut d’il·luminar el camí de l’estima i la troballa amb l’inici del 2025, i la seva llum arribi fins al següent Advent.
Aïda Jiménez Torregrosa
Departament de Comunicació de la Fundació Pere Tarrés
