Un dels exemples de la interacció entre els models científics i la reflexió teològica el subministra el moviment de les coses, la primera via de St. Tomàs d'Aquino. La física aristotèl·lica suposava que perquè un objecte es mogués se li havia d'aplicar continuament una força. Al final d'aquestes forces hi havia un motor immòbil que era Déu, la veritat, la justicia, la bondat, la bellesa.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.
M’agrada pensar en un Déu indemostrable per la ciència perquè deixa llibertat per creure o no creure en Ell. I també m’agrada imaginar un Déu que es pugui intuir i verificar en l’experiència humana.
Sóc catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, i poeta. Com a físic he publicat diverses obres de recerca en llibres i en revistes internacionals. En els llibres de poesia i d'assaig he tractat sovint temes científics i religiosos, com ara en les obres Déu, cosmos, caos; horitzons del diàleg entre ciència i religió; La expresividad de la Creación (amb Mònica Rozman); Déu, cosmos, caos: horitzons del diàleg entre ciència i religió (2008); Introducción al mundo cuántico i Trenta poemes sobre ciència i fe (2011); La poesia de l'infinit. Ciència i mística (2012); Poemes sobre ciència i fe (2013); Poemes de Nadal i de Setmana Santa (2014); La mística dels dies (2015). Formo part del Patronat de la Fundació Joan Maragall.
