La llum ha estat sempre una metàfora d'un coneixement i com a tal també en moltes ocasions una metàfora divina de l'activitat divina; la llum com a creació, raó bàsica del món. Passa això en el primer capítol del llibre del gènesi, passa també en la filosofia neoplatònica.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.
M’agrada pensar en un Déu indemostrable per la ciència perquè deixa llibertat per creure o no creure en Ell. I també m’agrada imaginar un Déu que es pugui intuir i verificar en l’experiència humana.
Sóc catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, i poeta. Com a físic he publicat diverses obres de recerca en llibres i en revistes internacionals. En els llibres de poesia i d'assaig he tractat sovint temes científics i religiosos, com ara en les obres Déu, cosmos, caos; horitzons del diàleg entre ciència i religió; La expresividad de la Creación (amb Mònica Rozman); Déu, cosmos, caos: horitzons del diàleg entre ciència i religió (2008); Introducción al mundo cuántico i Trenta poemes sobre ciència i fe (2011); La poesia de l'infinit. Ciència i mística (2012); Poemes sobre ciència i fe (2013); Poemes de Nadal i de Setmana Santa (2014); La mística dels dies (2015). Formo part del Patronat de la Fundació Joan Maragall.
