(Fra Josep Manuel Vallejo) Una de les coses més sorprenents del nostre temps és el fet que la gent no es fa preguntes, es viu en l’immediat i en la satisfacció del desig efímer, i no es plantegen les coses essencials. El més preocupant és que molts dels anomenats intel·lectuals han renunciat a plantejar les preguntes fonamentals: Per a què vivim? Quin sentit té la vida? Per què és necessària l’ètica?...
Estant així les coses, em sembla que als cristians ens toca de fer les preguntes: Quin fonament té la dignitat humana?; quin és el fonament de l’ètica?; si captem la presència del mal, no és perquè intuïm el que és el bé i el que hauria de ser?; si només som biologia evolucionada, d’on ens ve la percepció del que és just o injust?; com sabem i justifiquem el que és humà?; l’atzar absolut dóna raó de l’evolució?; es pot viure sense conviccions metafísiques o religioses?
En un món on s’imposa acríticament la postveritat, la ideologia de gènere o l’eugenèsia, i no es toleren o es ridiculitzen les opinions contràries, s’han de fer preguntes, moltes preguntes... i esperar les respostes.
