Una de les categories centrals de l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium és l’espiritualitat missionera. Sota l’epígraf general de les temptacions a les quals es veuen sotmesos els qui treballen en l’Església, el papa Francesc formula un enèrgic «sí» a l’espiritualitat que cal viure en un món globalitzat i complex (vegeu núm. 76-109). Entenc que aquestes pàgines d’EG són un bon punt de referència per a nosaltres, preveres, tot just ara, abans de les festes pasquals, quan el sagrament de la reconciliació crida a la nostra porta com a penitents que demanen el perdó del Pare. Permeteu-me que, tenint per guió de fons l’EG, proposi una revisió d’allò que pot malmetre la nostra espiritualitat, l’espiritualitat d’uns pastors que malden per viure la dimensió missionera de la seva vocació ministerial. És bo que el nostre cor s’assereni abans de celebrar el tríduum pasqual.
Els Pares del desert parlen sovint de l'accídia o tristesa, de la pesantor d’esperit que fa viure malament allò que es fa com si fos un ròssec o una càrrega insuportable. Aquest és el primer punt. En certs moments o períodes de la vida sacerdotal s’apodera de nosaltres una insatisfacció generalitzada, una «accídia pastoral» (EG 82), com si la nostra activitat com a pastors (molta o poca, excessiva o deficient) no tingués massa sentit. Llavors ens desinflem i ens abandonem, i la primera a ressentir-se'n és la qualitat espiritual de la nostra crida i, sobretot, de la nostra pregària: preguem poc i malament, a corre-cuita, amb precipitació.
Les causes d’allò que podríem anomenar «accídia o tristesa invasiva» poden ser moltes, i tenen a veure amb les dificultats de la vida pastoral (els projectes no reeixits, els desencisos), així com amb el neguit d’aconseguir-ho tot, cosa que ens fa ser gent esquerpa, que respon malament o que es tanca en el propi «jo». Si ens adonem que el nostre ardor missioner s’esllangueix, si constatem que busquem d’evadir-nos tan bon punt acabem les nostres «obligacions» pastorals, si fem una defensa aferrissada de la nostra «privacitat» buscant exageradament «espais personals d’autonomia i distensió» (EG 78), aleshores cal reaccionar reprenent l’entusiasme del dinamisme apostòlic. La vida del cor ha de reflorir, la pregària ens ha de guiar, l’afecte pels pobres ha de reencendre’s dins nostre. No podem viure en la tebiesa, perquè acabaríem en la fredor. El descens de temperatura espiritual, indicat per un sentiment difús de tristesa i incomoditat, demana un retorn al Senyor. Si esperem massa o si no li donem importància, acabarem lluny de la joia de l’Evangeli! I, de fet, és per a viure aquesta joia que hem estat cridats pel Senyor a ser ministres de la Paraula i de l’altar de l’Eucaristia!
El segon punt de revisió és sobre la mundanitat espiritual. Com bé subratlla H. de Lubac en el seu llibre Meditació sobre l’Església (citat en EG n. 71), aquesta mundanitat és més desastrosa que la mundanitat moral. Quan el fariseu de la paràbola (vegeu Lluc 18,10-14) prega ostentosament dret en el temple, i proclama davant de Déu que ell és un jueu exemplar, religiós i complidor, cau en l’engany de l’aparença. Sembla que pregui però de fet s’enalteix a si mateix. No cerca la glòria de Déu, sinó que busca la seva pròpia glòria. La prova és que els seus ulls són incapaços de mirar el publicà tal com Déu mateix el mira. La misericòrdia de Déu omple el cor d’aquell home pecador que demana pietat, i en canvi aquesta misericòrdia no pot entrar en el cor del qui no demana res i que, per tant, en darrer terme, no prega. Per dir-ho amb les paraules del Papa, el fariseu de la paràbola és un home «autoreferencial» que se sent segur de la seva virtut i de la seva pràctica de la religió i, per això, és un «elitista narcisista» (EG 94). Sota unes aparences de forta religiositat sorgeix de fet una mundanitat que és una destrossa de l’esperit.
Les causes de la mundanitat espiritual són diverses, però es poden resumir en l’autoreferencialitat. En una situació de cristiandat, el prevere tenia un rol social reconegut i no li mancaven certes quotes de poder. Erosionat aquest rol en una societat que resta, malgrat tot, culturalment cristiana, creix la temptació del clericalisme barrejat amb la vanaglòria i l’ostentació. El prevere no pot concebre’s a si mateix com un que «domina l’espai de l’Església» sinó com un que serveix el poble de Déu –i no «l’Església com a organització » (EG 95). El pastor no hauria d’actuar com un que «regeix despòticament una hisenda» sinó com a «model del ramat» (Primera carta de Pere 5,3). L’amor i el contacte directe amb el poble de Déu, al marge de tota burocràcia, són criteris majors per a detectar la mundanitat. Quan ens sentim superiors i ens envaeix la vanitat, quan passem de veure «el poble de Déu» com a «família de Déu, formada per tants germans i germanes» i el reduïm a una categoria anònima («la gent»), vol dir que la mundanitat és a prop. Estiguem alerta i lluitem espiritualment amb les armes interiors perquè ningú no ocupi el castell de la nostra ànima!
El tercer i últim punt de revisió és sobre les divisions entre nosaltres. Després de considerar l'accídia i la mundanitat espiritual, ens hem de deturar sobre l’esperit de confrontació que, malauradament, colpeix persones i grups dins l’Església. L’apòstol exhorta els corintis a què «no hi hagi divisions entre vosaltres». L’Església no és la suma de diverses faccions (els qui són de Pau, d’Apol·ló o de Cefes) sinó una comunió articulada per l’Esperit Sant al redós de l’única pertinença: la pertinença a Crist (Primera carta als Corintis 1,10-12). La confrontació, amagada de vegades sota l’anonimat, és una ferida a la unitat que exclou el diàleg crític i constructiu i prefereix donar sortida a sentiments d’orgull i enfuriment. La confrontació dins l’Església és el principal antitestimoni que poden donar els qui la formen. I quan la protagonitzen preveres, el mal és molt pitjor.
Les causes de les actituds de confrontació eclesial són molt diverses. La confrontació –el Papa parla de «guerra entre nosaltres» (EG 98)– acostuma a anar acompanyada d’una crítica destructiva i es barreja amb altres sentiments inconfessables, que són els qui l’expliquen. Esmentem la recerca de poder o la incomoditat derivada de no tenir-lo, la mala herba de la gelosia, la rancúnia derivada d’un canvi pastoral que és interpretat com un atac a la pròpia persona o bé a un grup a l’interior de la diòcesi… La confrontació acostuma a donar-se moltes raons a si mateixa. Mal senyal! Quan una situació va acompanyada de moltes autojustificacions, vol dir que entra dins nostre l’esperit de confrontació, que no té res a veure amb l’Esperit Sant, aquell que promou la unitat, l’amor fratern i la concòrdia.
En resum, i segons les paraules del papa Francesc, l'accídia, la mundanitat espiritual i la confrontació entre nosaltres són lladres que ens roben, respectivament, «la joia de l’evangelització», «l’Evangeli» i «l’amor fratern» (EG 83.99.101). Com a preveres que som, ¿podem viure sense aquests tres tresors? Nosaltres, que pujarem a l’altar durant els propers dies sants, ¿podem celebrar la Pasqua sense una renovació del cor? Que la misericòrdia del Pare que acull, l’amistat del Fill que es dóna i la comunió de l’Esperit que habita en nosaltres ens sostinguin i ens transformin!
Una molt bona Pasqua!
Vere surrexit Christus!
Armand Puig i Tàrrech
